Fa un temps vaig escriure un article en aquesta web en què parlava de la desaparició en els anys 1960 d’un històric hotel de València, que es trobava a la cantonada de la llavors anomenada Plaça del Caudillo amb el carrer Barques. Es tractava de la Fonda España.
Ací teniu l’enllaç a aquell article, la lectura del qual recomane abans de continuar amb la del present:
La febre desarrollista dels anys 1960 a Espanya es va cobrar moltes víctimes del patrimoni a València (i a moltes altres ciutats), fonamentalment en forma de desaparició de nombrosos edificis històrics i la seua substitució, en la majoria dels casos, per edificis d’aparença banal, els promotors i arquitectes dels quals intentaven convèncer-nos que representaven una suposada “modernitat” que aleshores s’havia imposat a l’arquitectura europea.
L’exemple de què estem parlant en aquest article, va ser paradigmàtic pel que va representar en situar-se en un dels llocs més cèntrics i visibles de la ciutat. Un cas de substitució d’un edifici historicista per un altre “modern”, que malgrat els anys transcorreguts des que fou construït, encara continua sent objecte de comentaris crítics per part d’arquitectes i ciutadans en general.
Efectivament, tal com comentava a l’article anteriorment esmentat, la Fonda España havia estat construïda l’any 1899 en un estil arquitectònic historicista. L’any 1960, ja en desús l’hotel, l’Ajuntament de la ciutat, en aquella època presidit per Adolfo Rincón d’Arellano, va autoritzar la seua demolició per ser substituït per un nou edifici, els arquitectes del qual serien els germans Salvador i Manuel Pascual Gimeno. La nova construcció es coneixeria amb el nom d’edifici Eurotodo, nom procedent del d’uns grans magatzems que ocuparien les seues tres primeres plantes i el soterrani.
Els germans Pascual Gimeno van construir al solar on hi havia la Fonda España un edifici de dotze plantes amb una estructura mixta de suports i bigues d’acer i forjat de formigó. La seua façana era plana i minimalista a base d’alumini i vidre, en un estil arquitectònic que aleshores s’enquandrava a l’anomenada arquitectura moderna, desenvolupada a Europa entre les dècades dels anys 1930-60.
El disseny dels edificis d’aquest tipus d’arquitectura es caracteritzava per un enfocament analític i funcional, en què destacaven les teulades planes, les plantes diàfanes i una ornamentació mínima. Els arquitectes d’aquest moviment es guiaven per la “regla” que “la forma segueix la funció”, que portava els seus dissenyadors a considerar que era més important allò que un edifici hauria de significar per a l’usuari, que quin seria el seu aspecte. Arquitectes com ara Le Corbusier, Walter Gropius (fundador de l’escola Bauhaus a Alemanya) o Ludwig Mies van der Roche, es consideren els pares d’aquest moviment arquitectònic.
L’aspecte de l’edifici Eurotodo, una volta finalitzat l’any 1962, va decebre bona part de la ciutadania. La seua façana plana i envidriada presentava un aspecte banal i anodí, volent aparentar alguna cosa que no era per la seua pobresa estètica, envoltat com estava d’edificis modernistes, eclèctics i racionalistes que destacaven per tindre façanes molt més atractives. Perquè si el contrast arquitectònic que oferia aquest edifici modern cercava “dialogar” arquitectònicament amb els edificis veïns, més que dialogar provocava insult en donar-los l’esquena, constituint la seua presència una manca de respecte per a ells.
La seua polèmica construcció, transcorregudes ja més de sis dècades, encara ressona amb força entre els ciutadans. Des de l’any 2015 es publica la “Llista dels edificis més lletjos de València”, segons criteri dels arquitectes. Un dels edificis que va encapçalar aquesta primera llista (com no!) va ser l’edifici Eurotodo, sent qualificat el seu aspecte de “desubicat, anacrònic i horrible”.
Arribats a aquest punt de l’exposició, m’agradaria comentar ara que algunes ciutats europees que van patir despropòsits arquitectònics semblants al que acabe de descriure a València, van ser valents i decidides a l’hora d’actuar per corregir aquestes nefastes “substitucions” arquitectòniques. A continuació mostre dos exemples d’intervencions on es va poder pal·liar l’efecte visual que produïen les façanes de dos edificis construïts en els anys 1960, intervencions en què es van aprofitar les estructures de l’edifici existent per crear les noves façanes d’aspecte classicista.
Una es va produir a Budapest i l’altra a Atenes, sense disposar de més informació sobre quins van ser els edificis afectats ni quan es van produir aquestes intervencions. Però com una imatge val més que mil paraules, a continuació mostre les intervencions realitzades en aquests edificis, com eren abans i com van quedar després de les dites intervencions:
I ara plantejaria si ens atreviríem a fer a València alguna cosa semblant amb el nostre edifici Eurotodo. Si ferem una enquesta a la ciutadania sobre això, amb tota seguretat guanyaria per un ampli marge el desig de realitzar aquesta remodelació. Ací llançe una idea, amb una façana replicada de l’anterior edifici que va ocupar el seu lloc, la històrica Fonda España, però adequant-ne el volum i l’altura als edificis ara existents al seu voltant:
Fonts/referències:
-Edificio Eurotodo. Plaza del Ayuntamiento nº 20 (J. Díez Arnal)
-El edificio Eurotodo: “Héroe o villano”? (El Periódico de Aquí, 28.03.21).
-Estos son los edificios más feos de Valencia, según los arquitectos (Valencia Plaza, 23.05.15).
-Los 5 edificios más feos de Valencia (Valencia Secreta, 27.01.17).
-Una comunidad rica en destarifos arquitectónicos (Valencia Plaza, 21.12.22)
