Si passegem pels carrers compresos entre els d’Arxiduc Carles i Mariano Bellver, molt a prop de la confluència de dues de les grans avingudes de la ciutat, les del Cid i Pérez Galdós, possiblement ens sorprendrà veure en diferents carrers uns solitaris xalets, una tipologia constructiva que en poc o gens s’assembla al que es correspondria amb una zona relativament cèntrica d’una gran ciutat com és València.
Aquests xalets, de construcció modesta, tenen planta baixa i pis i un xicotet jardí davant de la seua entrada. Apareixen literalment encaixats entre construccions molt més modernes que els superen àmpliament en alçada. Passejant per aquesta zona, podem trobar-ne actualment fins a nou d’ells, encara que potser el que poca gent coneix, fins i tot gent del mateix barri, és que aquests xalets fins fa poques dècades dominaven absolutament el paisatge urbanístic d’aquesta zona del barri.
Aquest xalets “supervivents” els podem trobar a hores d’ara als carrers de Xelva (nos. 10-12), d’Albaida (nos. 3-5) i Mariano Ribera (nos. 24-26-28-30-32). Un altre d’ells fou derruït fa pocs anys en el carrer d’Aiora 6, on actualment trobarem un solar sense edificar.
La primera pedra d’aquests xalets es va col·locar, ni més ni menys, més d’un segle. Aquest xicotet barri de xalets es va construir per iniciativa de la “Cooperativa de Casas Baratas de la Dependencia Mercantil” en terrenys de l’horta de Patraix, molt a prop del que actualment és la cruïlla de les avingudes del Cid i Pérez Galdós, llavors inexistents. Estaven destinades a allotjar els dependents de botigues de la ciutat i les seues famílies. L’any 1925 el llavors president del Montepio en Lino Enguidanos Sanjuán va posar la primera pedra, quatre anys després d’haver-se fundat la cooperativa.
En la dècada dels 1950 es van començar a enderrocar els primers d’aquests xalets, que van ser substituïts per noves finques de 6 a 8 altures. L’especulació urbanística, lligada a l’augment de valor del terreny, ha anat fent desaparèixer a poc a poc tots els xalets, excepte els nou que he indicat al principi d’aquest article, que han resistit “miraculosament” el pas dels anys fins a arribar als nostres dies.
Com a anècdota cal ressaltar que quan es van construir, aquella barriada quedava tan solitària enmig de l’horta i allunyada del centre de la ciutat, que quan a la vesprada tancaven els comerços i els seus empleats havien de tornar a les seues cases, sobretot a l’hivern que es feia ben aviat de nit, alguns grups d’ells quedaven a l’inici del carrer Àngel Guimerà per fer junts el trajecte de tornada per camins d’horta, per por a la foscor que aleshores existia en el camí cap a la seua barriada.
En els anys 1950 la cooperativa va construir a la part oest de la barriada un grup de set edificis amb 14 habitatges i dos baixos cadascun d’ells, rematats per vuit torres. En aquesta ocasió el conjunt va ser projectat per l’arquitecte Vicente Monfort Romero. Posteriorment, aquest arquitecte va construïr un nou grup d’edificis, al costat de l’anterior i molt semblant a aquest, que es componia de cinc nous edificis, rematat per sis torres.
Una placa col·locada a la façana d’un d’aquests edificis l’any 1971 ens recorda el cinquanta aniversari de la fundació d’aquesta cooperativa, alguns dels xalets de la qual han sobreviscut al pas de més d’un segle.
