L’actual barri de Patraix va ser, junt a Russafa, Benimaclet i Campanar, un dels quatre quarters en què es va dividir l’horta periurbana de la ciutat de València durant l’època de Carlos III.
En arribar l’època moderna, quan l’Antic Regim va tocar a la seua fi durant la primera meitat del segle XIX, Patraix esdevingué municipi independent. Fins a aquells moments, el llogaret de Patraix i l’horta que l’envoltava havia estat un senyoriu nobiliari, des de l’època de Jaume I.
La reafirmació del règim liberal va portar la definitiva abolició dels senyorius a l’estat espanyol, procés que va culminar l’any 1837 quan es va restablir definitivament el decret d’abolició dels senyorius que havia estat promulgat a les Corts de Cadis l’any 1811.
En la Constitució liberal creada a Cadis l’any 1812, coneguda popularment com La Pepa, es legislava sobre el govern de cada poble, vila i ciutat, la qual cosa va posar els fonaments legals per a la formació dels primers ajuntaments constitucionals de la història d’Espanya.
Durant els primers anys de vida municipal independent de Patraix, les funcions de la nova junta municipal van ser les relatives a les matèries econòmica, governativa i judicial, que no excediren en el seu àmbit de decisió la quantitat de 500 reals. La divisió de poders real no hi arribaria fins a l’any 1855, en què l’administració de justícia es va fer independent. Els impostos municipals de Patraix requerits per la Hisenda publica eren controlats per una Junta de Propis i arbitris.
La població de Patraix es va mantindre prou estable durant tot el temps que romangué com a municipi independent, al voltant de 500 empadronats.
Patraix tingué un alcalde constitucional que era elegit només pels electors contribuents, ja que hi havia un sufragi restringit en funció de la contribució monetària de cada veí del poble. Al costat del batlle eren elegits també un alcalde segon i dos tinents d’alcalde. A més, es nomenaven altres càrrecs com els d’un cirurgià o sangrador, un metge, un mestre d’instrucció primària de xiquets i una mestra de xiquetes i costura, un agutzil pregoner i un presbiteri vicari per a l’església.
Però, on va estar ubicada l’alcaldia de Patraix?
La podem trobar en el numero 12 de l’actual plaça de Patraix, a la casa on s’ubica actualment el bar Patraix.
Durant el període en què Patraix va tindre el seu ajuntament independent, aquesta plaça es va anomenar de la Constitució, en homenatge a la Constitució de Cadis que va propiciar la formació dels primers ajuntaments independents, com he esmentat ades.
Per aquest edifici va passar també Vicente Blasco Ibañez. La crònica d’aquest fet, també destacat per al barri, la podeu trobar en aquest apunt que publiqui fa unes setmanes en aquesta web:
Aquest edifici, sense dubte un dels més rellevants històricament del barri, va albergar també la seu del Club Fusió Republicà de Patraix, la de l’Associació de Veïns i l’actualment és també seu de la Casa d’Uruguai a València.
Aquesta plaça esdevingué el veritable centre organitzatiu i d’oci del poble. Enmig hi havia un pou per a ús dels veïns. Hi existia també una taverna o botiga de vins, olis, carn, sabó, aiguardents i licors, la qual era arrendada anualment. També hi havia un forn a la casa del costat del palau del Baró de Patraix. I una presó, que inicialment va ser una habitació del dit palau.
La vida de Patraix com a municipi independent durà fins al 10 d’agost de 1870, data en què es posà fi a la seua històrica autonomia, pocs anys després que la ciutat de València enderrocara les seues muralles i començara un procés progressiu d’expansió i annexió dels nuclis poblacionals més propers.
La Llei Municipal de València promulgada l’any 1870 deixava la porta oberta a sol·licitar l’agregació a la ciutat de tots aquells municipis que, normalment per manca de recursos, no pogueren subsistir per ells mateixos. La condició que establia l’esmentada llei és que la petició d’annexió fora acordada pel seu Ajuntament i per la majoria dels seus veïns.
Una de les raons que van contribuir al fet que Patraix sol·licitara la seua annexió a València va ser l’escassa contribució que podia traure de les terres del seu terme municipal, ja que totes elles eren propietat d’habitants de la ciutat de València, de manera que els llauradors de Patraix eren tots ells arrendataris o jornalers d’aquells. Per això, la situació econòmica del municipi es va fer insostenible, en absolut comparable a la que tenien altres antics quarters com Russafa o Campanar, amb termes municipals més grans. Les finances municipals, per aquest motiu, eren molt limitades, la qual cosa feia impossible la seua subsistència només comptant amb els recursos propis.
A continuació podeu llegir l’històric document en què l’Ajuntament de València accedia a la petició de Patraix de ser annexionat a la ciutat, com un barri més:
“La Corporación Municipal de Patraix y la mayoría de sus vecinos exponen que: el pueblo ha tenido hasta ahora vida independiente con sus propios recursos, pero que estos van escaseando hasta el punto de no bastar a sus necesidades, encontrándose con un déficit de irrealizable saldo. El pueblo, reducido al espacio que comprenden sus pobres casas, habitadas por colonos que no cuentan con propiedad alguna, no tiene término municipal. No se recauda en Patraix subsidio industrial y es imposible satisfacer los sueldos de los maestros, por no existir materia imponible con cuyos productos se sufraguen los gastos municipales. En el proyecto de reducción de Ayuntamientos formado en 1868 se propuso la agregación de Patraix a la capital, teniéndose en cuenta que su población apenas consta de cien vecinos.
Oído sobre el particular, el Ayuntamiento de Valencia ha informado en sentido favorable a la pretensión del de Patraix, y la Diputación acordó la agregación que este solicita con la condición de que se liquidasen las cuentas del pueblo en que resultase déficit“.
