L’església de Patraix, anomenada del Sagrat Cor de Patraix, ocupa una posició rellevant a la plaça del barri. Aquesta plaça és el seu centre històric, els origens del qual es remunten a l’època andalusina quan Patraix era una alqueria musulmana situada a l’horta sud-oest de l’antiga Balansiya.
El Llibre del Repartiment de Jaume I testimonía la donació de l’alqueria de Patraix a Guillem Escrivà, que en aquells moments era el membre més important del cos de notaris i escrivans de la Cancelleria del Rei. Després de la conquesta cristiana, Patraix esdevingué un nou senyoriu, el senyoriu d’Escrivà.
Patraix va romandre durant més de tres segles en mans d’aquesta important família de la València baixmedieval, els membres de la qual van estar sempre al servei de la Corona, ocupant diversos d’ells importants càrrecs al govern de la ciutat i del Regne. Aquesta família va construir a Patraix un palau i, adossat a ell, un gran hort senyorial, en addició al palau que tenien al centre de la ciutat, actualment situat a la plaça de Sant Lluís Bertrán, al costat de l’antic Almudí.
Tenim una primera notícia d’aquell palau quan durant la revolta de la Unió de 1347-48 (el primer gran alçament de les classes populars contra les autoritats reials i senyorials del regne), els revoltats van atacar i cremar “l’alberch et torre d’en Johan Escrivà ” que tenia a Patraix.
Els deutes contrets que va contraure Joaquin Escrivà de Romaní, senyor de Patraix, van fer que el senyoriu fos embargat per Felip II l’any 1567, el qual fou venut anys més tard a la important família riojana dels Càrdenes, que eren ducs de Maqueda i Marquesos d’Elx.
Va ser precisament durant el període propietat dels Càrdenes quan es va construir l’església de Patraix, en el segle XVII.
Les primeres notícies sobre el lloc de culte cristià a Patraix ens parlen d’una menuda ermita medieval que se situaria a l’actual plaça de Patraix, davant del palau dels senyors. Per tal d’habilitar un indret més adient per fer els oficis religiosos, el dia 25 de novembre de 1668 es van reunir els representants veïnals amb el jutge pedani. En aquella reunió es va decidir construir una capella en una parcel·la lateral del palau dels Càrdenes, on aleshores hi havia les cavallerisses.
Sis anys després, l’any 1674, els oficis i imatges de l’antiga ermita es trobaven ja a la nova capella construïda, la construcció de la qual sembla que va ser a càrrec d’en Agusti Alcaraz, qui va signar com a testimoni en l’acte de trasllat de la imatge del Crist a la nova capella.
El fet que la nova església s’hagués d’adaptar a l’estreta i allargada parcel·la rectangular que ocupaven les cavallerisses del palau, ha condicionat des del principi la seua disposició i estructura, en no tindre cap espai per poder guanyar més amplada. L’estretor de la construcció va impedir l’obertura de capelles laterals, a diferència del que passa en altres esglésies, així com l’habilitació d’un deambulatori al voltant de la nau principal, l’única que té l’església. A manca de capelles laterals, les imatges dels diferents sants i santes que són venerats s’han col·locat sobre peanyes incrustades a les parets laterals del temple.
Malauradament l’antic palau dels senyors de Patraix, de l’existència del qual tenim constància històrica almenys des del segle XIV, com he esmentat ades, va ser derruït en els anys 1950, sense tindre cap consideració cap a la seua importància històrica, no només per al barri sinó també per a la ciutat. A hores d’ara un edifici modern d’habitatges ocupa el seu lloc.
