Durant la segona meitat del segle XIX, València, a l’igual que altres importants ciutats europees, va anar instal·lant fonts monumentals a diferents places i carrers, com a part d’una política d’embelliment de la ciutat.
Aquelles primeres fonts públiques d’aigua potable van ser realitzades en ferro colat, havent estat totes elles, sense excepció, fabricades a França. Aquest material, el ferro colat, era un material molt fluid que s’obtenia en alts forns a més de 1.200ºC. La seua gran resistència i baix cost li van donar un paper destacat durant la revolució industrial. A partir de la dècada dels 1830 va començar a ser utilitzat també per realitzar figures artístiques.
El seu procés d’obtenció s’iniciava amb la realització d’una figura en algeps per part d’un escultor. Posteriorment, d’aquesta figura es realitzava un motlle buit, que en ser plenat de ferro colat, degut a la seua bona fluïdesa, reproduïa amb molta fidelitat la peça feta per l’escultor.
Aquesta tècnica garantia que es pogueren fer nombroses còpies de les obres artístiques d’algeps originals, amb les quals les diferents foneries elaboraven catàlegs de venda que oferien a diferents clients. França va concentrar moltes de les principals foneries que es van especialitzar en aquest tipus de figures, entre elles les foses de Val d’Osne, Calla, Durenne, Ducel i Muel.
Les figures eren realitzades per importants escultors de l’època, com ara Frédéric Auguste Bartholdi (autor de l’Estàtua de la Llibertat de Nova Iork), Jean-Baptiste Carpeaux o Mathurin Moreau, que modelaven els seus treballs per després ser reproduïts en sèrie a partir dels motlles. El ferro colat donava a les obres una gran resistència a la intempèrie a un cost raonable i amb un manteniment relativament baix, circumstància aquesta que va fer que la difusió d’aquestes obres fos molt àmplia arreu de moltes ciutats del món.
Els models oferts per les foneries podien variar-se a demanda del client, la qual cosa va fer-los més atractius. Podem considerar que València va ser una ciutat pionera en la importació d’aquests models artístics en ferro, importació que es va produïr per primera volta coincidint amb l’arribada de l’aigua potable a la ciutat l’any 1850.
Fins a sis diferents fonts de ferro d’origen francès van arribar a la ciutat des de França, totes les quals encara es conserven a hores d’ara. Són les següents:
Font del Negret.
Va ser la primera font francesa instal·lada a la ciutat. Fou l’escollida per realitzar l’acte institucional d’inauguració de l’arribada de l’aigua potable a València el 19 de novembre de 1850.
Es va situar a l’antiga plaça de Calatrava, que amb els anys va prendre la denominació popular de El Negret, pel color de la figura de la font. Va ser adquirida per l’Ajuntament a la fosa francesa Val d’Osne de Victor André. La figura va ser dissenyada per l’escultor francès Hubert Lavigne.
A conseqüència dels danys soferts durant la Guerra civil, actualment de la font original només roman la tassa. L’any 1955 es va recompondre novament amb un basament de pedra i una figura semblant a l’original modelada en bronze per Luis Roig d’Alós. Per conèixer la imatge exacta de l’escultura primitiva de la font, podem recórrer a les figures idèntiques que encara existeixen en diferents ciutats franceses o a la de l’Acadèmia de Lletres de Badia, a Brasil.
Podeu llegir més informació sobre aquesta primera font que tingué València, i sobre els detalls de l’arribada de l’aigua potable a la ciutat, en el següent article que publiqui fa un temps en aquesta web:
Font dels Quatre Elements.
La instal·lació de la segona font francesa a la ciutat es produeix amb motiu del naixement de la Infanta Isabel de Borbón i Borbón, primogènita de la reina isabel II. En aquest cas, l’Ajuntament va triar un model de les Fonderies de Tusey. El seus artistes van ser l’escultor Fournier i l’enginyer Hubert, que van fer un primer model a la ciutat francesa de Vitry le François l’any 1832.
El primer indret on es va ubicar va ser a la plaça del Mercat el 12 d’abril de 1852. La font després va passar per l’espai de l’Albereda que hi ha al costat del pont del Mar, per finalment situar-se al costat del pont d’Aragó, a la pròpia Albereda.
Podeu llegir els detalls d’aquesta font “viatgera” al següent article publicat anteriorment en aquesta web:
Font de les Nimfes.
Aquesta font es va ubicar a l’extrem de l’antiga plaça de les Barques, a la confluència dels carrers de la Universitat i dels Pobres Estudiants.
S’inaugurà el 3 d’abril de 1853. La font de ferro colat s’havia fabricat a la fosa de Jean-Jacques Ducel, i tenia en origen un cos central amb les figures de les Tres Gràcies situades en un sòcol. Per dalt s’hi ubicava un plat circular que servia de base a una figura infantil, de la qual assortia l’aigua.
A la part inferior de la font hi havia tres cignes, també de ferro colat, que llançaven aigua per les seues boques. Amb motiu de les reformes urbanístiques que es van mamprendre a la ciutat arran de l’Exposició Regional de l’any 1909, es va fer necessari traslladar-la a una nova ubicació, que finalment va ser la de la plaça de Rodrigo Botet. El trasllat es va fer durante el mes de març de 1909.
Amb els anys aquesta font ha anat variant el seu aspecte. El seu element central de les Tres Gràcies va ser reproduït i repartit per tot arreu del món, com ara en diverses ciutats franceses, però també americanes i africanes.
Font dels Somormujos.
L’any 1862, a l’Ajuntament de València es va elaborar un projecte de prolongació i millora del passeig de l’Albereda. En aquest context s’hi van instal·lar inicialment dues fonts al seus extrems: la dels Somormujos i la de les Quatre estacions.
La denominada dels Somormujos va ser inaugurada al gener de 1863, sent el seu fabricant la fosa francesa Barbezat & Cie de Val d’Osne. La font es compon d’una tassa i pedestal de pedra que serveix de basament a la font de ferro, que consta de dos plats de mida diferent.
El cos principal representa dos somormujos (els somormujos són unes aus palmípedes habituals a les zones humides valencianes), als quals acompanyen diversa decoració vegetal i animals com granotes i tortugues, que cobreixen el suport del segon plat. La rematada d’un gerro serveix per a l’eixida d’aigua que s’aboca a tota la font.
En ser obert el carrer d’Armando Palacios Valdés, va ser necessari fer el seu trasllat, escollint-se la plaça de Vicente Iborra per situar-la a l’abril de 1968, on roman actualment.
Font de les Quatre estacions.
Va ser la segona font que s’hi va instal·lar amb l’abans esmentada reforma de l’Albereda, després de la dels Somormujos.
Es va situar al començament del passeig, tot just al costat del pont del Real, on actualment podem trobar-la. Va ser fabricada per la fosa Barbezat & Cie, la mateixa que la dels Somormujos.
Va ser inaugurada el 25 de març de 1863. Podeu trobar tots els detalls d’aquesta font al següent article publicat en aquesta web:
Font de Santa Maria del Mar.
Aquesta font, que està adossada a la façana de la parròquia de Santa Maria del Mar, situada a l’avinguda del Port, va ser instal·lada per l’Ajuntament de València l’any 1859 per commemorar l’arribada de l’aigua potable a la població del Grau, com consta a la làpida que hi ha sobre ella.
La font té com a figura central un xiquet que està assegut sobre una petxina marina, mentre cavalca a lloms d’un gran peix, de la boca del qual sorgeix l’aigua que es vessa en una tassa també amb forma de petxina marina. Va ser fabricada per la fosa francesa de Jean-Jacques Ducel.
Aquesta figura es pot veure en altres ciutats franceses i a la ciutat brasilera de Petrópolis. Una inscripció situada dalt de la font diu: “Aguas del Turia derrama esta fuente por los esfuerzos del municipio de Valencia. La cooperación del de esta villa y el legado de 80.000 reales de Don Dionisio Bello. 3 mayo 1859”.
Com veiem, en poc més d’una dècada València va ubicar fins a sis fonts franceses, que a més de donar servei d’aigua potable a la ciutat van contribuir a l’ornament dels seus carrers i places.
