La ciutat de València va ser fundada pel cònsol romà Décimo Junio bruto l’any 138 a.C, amb el nom de Valentia Edetenarum, en terres dels ibers Edetans. Així ho explica el famós historiador romà Titus Livio, i així sembla confirmar-ho tota l’evidència arqueològica trobada en el solar romà de València.
Aquella ciutat, que aviat es convertiria en una colònia romana en sòl d’Hispània, va ser fundada ex-novo, és a dir, sense haver de ser construïda i adaptada urbanísticament sobre cap altra ja preexistent.
La ciutat va ser construïda, per tant, segons els canons romans clàssics, amb la seua muralla i les seues portes mirant als quatre punts cardinals, amb el seus Cardus i Decumanus com artèries principals i amb el característic traçat reticular en forma de “damero“, segons el concepte que havia introduït tres segles abans d’aquella data el primer urbanista reconegut en la història com a tal, el grec Hipòdam de Mileto.
I al centre de la ciutat, a la cruïlla entre els seus dos carrers principals o molt pròxim a ella, el fòrum, el veritable centre de la vida política, administrativa i religiosa de la nova ciutat.
Des de llavors, certament, han passat molts anys. Més de 21 segles.
Durant aproximadament sis segles des de la seua fundació la ciutat va ser romana, fins que la van ocupar els visigots, un poble bàrbar que va arribar del nord d’Europa, i van començar a transformar la disposició de carrers que havien creat els romans.
Tres segles més tard la ciutat va esdevenir islàmica, com pràcticament tota la Peninsula. Durant aproximadament cinc segles l’urbanisme de València, de la Balansiya musulmana, va canviar radicalment, en aplicar els nous habitants d’Al-Àndalus un concepte urbanistic molt diferent al de la seua fundació romana en tauler de dames.
Els musulmans van crear un urbanisme semblant al què actualment podem reconèixer en els socs de les ciutats àrabs, de carrers estrets, retorçats i entretallats en molts dels casos.
Després de la conquesta cristiana esdevinguda en el segle XIII, la ciutat va conservar el seu traçat islàmic durant molts anys, encara que al llarg dels segles molts carrers es van fer més amples, més rectes i molts dels primitius “atzucacs” islàmics van ser oberts. En algunes zones es van obrir places, que pràcticament eren inexistents a la ciutat àrab.
Després d’aquests més de vint-i-un segles d’evolució urbanística continuada, podria semblar-nos un acudit intentar trobar a la València de segle XXI vestigis en superficie de l’urbanisme que tingué la ciutat durant la seua època fundacional romana. No obstant això, i encara que ens puga parèixer increïble, podem trobar-los.
I ara vos vaig a proposar fer una passejada per la ciutat.
Serà un passeig diferent, en el qual anem a caminar seguint amb molta aproximació el traçat de la primitiva muralla romana construïda en època republicana. És a dir, la que es va construir com a defensa de la ciutat en el segle II a.C.
Encetarem aquesta passejada a la plaça dels Furs, just on comença el carrer de Serrans, passejant en direcció a la plaça de Manises, on ens aturarem un moment en la seua cruïlla amb el carrer de Cavallers. La parada obeeix al fet que certes evidències arqueològiques situen just en aquest indret la porta Oest de la muralla romana.
Tornarem a caminar ara seguint el nostre recorregut pel carrer Juristes. Després de fer un xicotet retranqueig, arribarem al carrer de la Corretgeria, que recorrerem en direcció a la plaça de la Reina. Després de travessar-la en línia recta, per l’espai que ocupava el desaparegut carrer de la Punyaleria, continuaríem pel carrer Cabillers fins trobar el carrer de les Avellanes. En aquest punt farem novament una nova parada, ja que molt a prop d’aquest punt es trobaria la porta Sud de la muralla romana, coneguda com Porta Sucronensis, ja que per ella eixia el camí cap a Sucro, el nostre actual riu Xúquer, per la via Augusta.
A continuació seguirem pel carrer d’Avellanes fins a la cruïlla amb el carrer Palau. En aquest punt acabarem el nostre peculiar recorregut. Des que el varem iniciar a la plaça dels Furs, haurem recorregut bastant fidelment el traçat de la primitiva muralla romana de València, havent passat fins i tot per dues de les seues portes.
Podem dir, per tant, que aquest traçat de la muralla romana ha quedat “fossilitzat” en l’urbanisme actual de la ciutat de manera ininterrumpuda aproximadament en un 70% de la seua longitud, havent resistit sorprenentment el pas de més de dos-mil anys de constants canvis urbanístics fets pels diferents pobles i civilitzacions que han ocupat la ciutat al llarg de tot aquest temps.
Però no és aquest l’únic traçat que ha romàs “fossilitzat” de l’època romana de la ciutat.
Al principi de l’article he esmentat els dos carrers principals que tenia l’ubs romana: el Cardus i el Decumanus, característics de les ciutats romanes de nova planta.
Doncs bé, si caminem des del punt en què anteriorment haviem trobat la porta Oest de la muralla, pel carrer de Cavallers en direcció a la plaça de la Mare de Déu, ho estarem fent per l’antic Decumanus romà de la ciutat, que ha quedat “fossilitzat” en aquest tram.
I si ho fem pel carrer de Salvador, concretament des de la seua confluència amb el carrer de la Llibertat (just en aquest punt les evidències arqueològiques apunten que es trobaria la porta Nord de la muralla), fins al carrer de l’Almodí, ho estariem fent per l’antic Cardus romà.
Cal dir que la troballa d’uns 25 metres de calçada del Cardus, en les excavacions arqueològiques que es van realitzar quan es va fer l’ampliació de l’edifici de les Corts Valencianes, va mostrar que realment aquesta via es trobaria tot just uns pocs metres desplaçada del carrer Salvador, però mantenint la seua direcció original.
A continuació podem veure una comparativa d’aquests recorreguts que acabem de fer per l’antiga ciutat romana, traslladats a la geografia de la ciutat actual.
Cardus, Decumanus, muralla… dos-mil anys després, encara és possible passejar per la geografia de l’antiga ciutat romana de Valentia.
