El carrer de la Barcella, situat en un dels laterals de la Catedral de València, és sense dubte un dels més antics de la ciutat. Conegut antigament amb el nom de carrer Santa Maria, a l’advocació de la qual està dedicada la Catedral, el seu traçat es correspon aproximadament amb el de l’antic Cardo maximus de la ciutat romana.
Diverses circumstàncies fan que aquest un carrer particular. Una d’elles és l’històric pont d’origen medieval que el travessa, unint els dos edificis religiosos més importants de la ciutat (juntament amb la Basílica), la Catedral i el Palau Arquebisbal.
Una altra d’aquestes circumstàncies la podem trobar precisament tot just davall d’aquest pont. Es tracta de la presència d’una antiga làpida d’origen romà encastada a poc més de dos metres d’altura en la paret del Palau Arquebisbal, la funcionalitat històrica de la qual ha servit per donar nom al carrer mateix.
En les següents fotografies podeu veure la làpida i la seua ubicació, assenyalada amb una fletxa groga:
Desconeixem quan i a on va ser trobada aquesta làpida romana, encara que podem suposar que va ser quan es van fer els fonaments de la Basílica de la Mare de Déu en el segle XVII, o bé quan es va ampliar la Catedral a mitjans del segle XV. Cal dir que en tota aquesta zona es trobava el cor de la ciutat romana, i que les làpides romanes que actualment podem veure al sòcol de la Basílica que dona a la plaça de la Mare de Déu van ser trobades quan aquest edifici va ser construït a mitjans del segle XVII.
En diversos articles anteriors vaig parlar de l’origen i el significat de cada una de les làpides que podem veure al sòcol de la Basílica. Si teniu interès en llegir-los, ací podeu trobar els seus enllaços:
El peculiar perfil exterior que emmarca el texte epigràfic de la làpida del carrer de la barcella, de forma rectangular amb dues mosses triangulars simètriques a banda i banda, feia recordar en temps passats la d’una caixa de fusta que era molt utilitzada a l’antic Regne de València i en altres regnes peninsulars per mesurar la capacitat del gra de forment i la d’altres matèries primeres: la barcella, antic vocable procedent del mossàrab “barcélla” i de l’àrab “barcíla”.
En la següent fotografia podeu veure com era una barcella:
Doncs bé, al llarg de diversos segles aquesta làpida esdevingué “patró de mesura”, que utilitzaven els fusters de la ciutat per fabricar les seues barcelles. Podem imaginar l’escena dels fusters venint de tot arreu de la ciutat fins a aquest indret amb les seues barcelles fabricades, encarant-les contra la làpida per comprovar que les seues mesures es corresponien exactament amb les d’aquest “patró”.
En aquella època cada regne tenia les seues pròpies unitats de mesura. La barcella valenciana equivalia aproximadament a uns 10 litres. Això va ser així fins que en el segle XIX es va adoptar el sistema mètric decimal com a unitat de mesura a nivell internacional, esdeveniment que va fer desaparèixer les unitats particulars de mesura que fins aleshores havien tingut cada territori.
Val a dir que aquesta particular forma de “barcella” que té aquesta làpida, no era una cosa estranya ni excepcional. N’és una prova que, per exemple, al Mausoleu romà de Llíria, l’antiga Edeta, es troba un recinte funerari amb una làpida en què es pot llegir: “P. CLODIVS EVTYCHVS SIBI ET CLODIAE NATALI VXORI CARISSIMAE”, que es tradueix com a “P. Clodio Eutico el va construir per a si i per a Clodia Natalia, la seua amadíssima esposa”. El perfil exterior que emmarca aquest text epigràfic és exactament igual que el de la làpida de la barcella, tal com podem veure en la següent fotografia:
El perquè aquesta làpida romana en forma de barcella va ser col·locada precisament en aquest indret, és una cosa que es desconeix, encara que els estudiosos del tema han suggerit dues possibles raons. La primera seria perquè al lloc on ara s’ubica, la façana del Palau Arquebisbal, antigament es trobava el primitiu almudí o alhondiga de la ciutat, lloc on s’emmagatzemava el gra de blat.
La segona seria pel fet que antigament al Palau Arquebisbal s’emmagatzemava el Diezmo, que era l’impost que el poble havia de pagar a determinats estaments, entre ells l’Església. El pagament d’aquest tribut es feia en espècie i representava un dècim de la producció obtinguda. El gra de blat era una de les matèries que es feien servir per al pagament d’aquest impost.
Però la làpida de la barcella era en realitat un lapida funerària. Cosa normal si considerem que aproximadament un 70% de les làpides romanes que han arribat fins als nostres dies han servit per escriure epitafis funeraris. El text que podem llegir en aquesta làpida datada en el segle II d.C (que apareix escrit també en un xicotet metacrilat que l’ajuntament va col·locat al seu costat), és el següent:
M(arco) AQUILIO
AQUILINO
AN (norum) XXXXVI
L (ucius) PORCIUS
SEVERUS
AMICO OPTIMO
En ella Lucius Porcius Severus recorda el seu millor amic ja mort, anomenat Marco Aquilio Aquilino. També ens diu l’edat que tenia quan va morir, 46 anys.
Si observem amb atenció el text epigràfic de la làpida, veurem que sembla haver estat deliberadament danyat amb algun objecte dur punxant, probablement amb la finalitat de fer-ho il·legible. En aquest cas no sembla tractar-se d’un altre cas de “Damnatio memoriae” o “Condemna de la memòria”, com el que sí podem veure en una de les làpides existents al sòcol de la veïna Basílica. Precisament sobre aquesta curiosa làpida que expressa una “condemna de la memòria”, vaig publicari fa un temps un article que podeu llegir en aquest enllaç:
Llavors, si no es tracta d’un altre cas de “Damnatio memoriae”, a què podria obeir el fet que algú intentés esborrar el seu epitafi funerari?
El fet que aquesta làpida es trobe situada al mateix Palau Arquebisbal, ens pot fer pensar que l’intent d’esborrat potser es va produir a instàncies del mateix arquebisbe de la ciutat, en entendre l’església que el text de la làpida mostrava una possible relació homoxexual entre dos homes de la Valentia romana, ja que en ella s’esmenta l’expressió ”amico optimo”, que es tradueix com “bon amic” o el “millor amic”. L’església, que havia acceptat col·locar aquesta làpida a la façana del seu propi edifici perquè es fera servir com a patró de mesura de barcelles, no podia acceptar el fet que tot aquell fuster que vingués a comprovar la seva barcella, llegira alhora un text que ells consideraven “pecaminós”. Per això, possiblement, van censurar-lo.
