Si passegem des de la plaça de la Mare de Déu en direcció al riu pel carrer Navellos, aproximadament a meitat del recorregut ens hi trobarem amb una peculiar plaça allargada, formada per l’eixamplament del propi carrer, caracteritzada per tindre enfrontades dues façanes corresponents a sengles edificis de gran significació històrica per a la ciutat. Haurem aplegat a la plaça de San Llorenç.
Els edificis enfrontats, un civil i un altre religiós, són l’església de San Llorenç (de la qual la plaça pren el nom), que va ser una de les parròquies fundacionals de la nova ciutat cristiana instituïda per Jaume I en el segle XIII, i el Palau dels Borja, actual seu de les Corts Valencianes.
Aquest palau, també conegut com Palau de Benicarló, deu el seu nom a haver sigut la residència al Cap i casal de la família més poderosa que ha tingut València al llarg de la seua història: la famíla dels Borja.
Una família, cal recordar, que va tindre a la seua genealogia dos Papes al Vaticà, dotze cardenals, un sant, i que va estar situada al centre del poder polític a l’Europa de la segona meitat de segle XV i principis del XVI.
El palau, caracteritzat per tindre una planta rectangular i oer presentar una llarga façana de 50 metres que denotava el poder de la família que l’habitava, va ser construït entre els anys 1484 i 1520, en plena transició entre el gòtic i el renaixement. Per la qual cosa, va incorporar en origen elements arquitectònics d’ambdós estils.
A mitjans del segle XVIII, extingit el llinatge dels Borja a València, el ducat de Gandia passà per herència als comtes de Benavente i ducs d’Osuna, que van abandonar la seua cura fins a tal punt de quedar en estat semiruïnós. Des d’aquell moment el palau deixà de tindre una funció residencial, per esdevenir al llarg dels anys caserna, fabrica de filatures, magatzem de grans, entre d’altres coses, fins que l’any 1905 el palau va passar a ser propietat de Juan Pérez de Sanmillán, que en rebre el títol de Marques de Benicarló donà nom al palau.
Durant la II República espanyola el palau va ser pres als seus propietaris per a ser seu, ni mes ni menys, del Govern de la II República, fer que va ocórrer entre novembre de 1936 i octubre de 1937, període en què València va ser capital de l’estat espanyol.
En el palau van habitar els dos caps de govern la Republica, Largo Caballero i Juan Negrín.
Precisament durant el govern d’aquest últim, el Ministeri de la Guerra va crear en juny de 1937 les Juntes de Defensa Passiva, per tal de protegir la població civil dels atacs aeris de l’aviació franquista.
La Junta de València, i Negrín com al seu màxim responsable, va ser la responsable de la creació de la xarxa de sirenes i bateries antiaèries, i també dels refugis antiaeris als carrers, a les escoles, a les fabriques estratègiques susceptibles de ser bombardejades i als organismes oficials, com els ministeris i centres de governança.
Per això, si en arribar a la plaça de Sant Llorenç observem amb “ulls curiosos” la part baixa de la façana del palau, molt a prop del cantó amb el carrer de la Unió, hi veurem una xicoteta finestra a la paret d’uns 45 cm. d’alçada per 15 cm. d’amplada, amb unes escletxes. A uns 4 metres de distància hi trobarem una altra, aquesta totalment cegada. I si girem la cantonada i caminem uns metres pel carrer de la Unió, hi veurem una tercera semblant a les anteriors.
Aquestes finestres eren els respiradors del refugi existent en els soterranis del palau, habilitat per protegir el Govern de la II República i el seu personal dels bombardejos que a sovint patia València, fonamentalment per part de l’aviació italiana aliada de Franco.
Aquest refugi, anteriorment antic celler del palau, va complir la seua funció com a tal durant la guerra. Se li coneix també amb el nom de Refugi de Negrín, per haver sigut construït durant el temps del seu mandat com a President de Govern espanyol.
Acabada la contesa, l’edifici va servir de residència per a les visites de Franco, i va ser seu del Movimiento Nacional a València. El refugi, alliberat de la seua antiga funció, va servir com a magatzem de documents i publicacions del regim. Reconvertit en seu de les Corts Valencianes ja en temps de la democràcia, va seguir tenint una funció d’arxiu de documentació.
Conserva encara l’antiga porta d’accés i el sistema de ventilació característic d’aquests espais.
Recentment el govern valencià ha mostrat la seua predisposició a què siga rehabilitat i obert al públic, tal com s’ha fet amb altres refugis de la ciutat, com ara el de l’Ajuntament i el del carrer Serrans.
Esperem que siga prompte!
