– Ja acabeu? – dien les dones a l’arribar.
– A mateix!!! – contestava alguna de les que estava allí
En estes dos frases tan simples i significatives es saludaven les dones alfarbines quan antigament anaven a llavar al llavador, i molt paregut ho farien les de Llombai i Catadau. I es que ara que continua el confinament per esta crisi del “Coronavirus” i hem passat la Pasqua tancà i sense cap acte, cosa mai vista des de la Guerra Civil… al repetir-se tant les frases sobre la importància de la neteja, he considerat fer un recordatori d’una pràctica que existia en tots els pobles i ciutats fins vora els anys 70 del segle XX, encara que els més joves no la recordem. I açò passa perquè ací en el Marquesat ha desaparegut per complet. Em referisc als llavadors, els qual en alguns pobles encara es conserven i s’han quedat com a testimonis i atractius turístics, però que ací van anar desapareixent sense quedar-ne cap en cap poble, i això que en cada un hi havia almenys dos !!!
Molt han canviat les coses en els últims 50 anys… i coses que durant segles s’havien anat repetint generació rere generació, amb l’arribada de l’aigua potable a les cases van canviar completament (cosa que estos dies confinats deuríem agrair i valorar).
Bé, encara a dia de hui hi ha dones que segueixen llavant en els llavadors com és el cas de “l’auela” Concha i la seua germana Vicenta, en El Oro, però són de les poques que queden i mantenen eixa costum… perquè volen, els agrada, i diuen “que así la ropa queda mejor y más limpia que en la lavadora!!”
Segons conten, en moltes cases tenien piques grans i allí, en una post de fusta, les dones podien llavar la roba. Altres fregaven i ensabonaven la roba en casa i després anaven al llavador a rentar-la, encara que la majoria anava directament allí a llavar. I altra particularitat era el sabó, el qual el feien en casa (a partir d’aigua, sosa, oli i resina); després l’abocaven en un caixó perquè es gelara i es fera dur i per últim el tallaven en pastilles quadrades (jo encara conserve el ganivet de tallar el sabó de la meua “bisauela” Vicentica), que ja es podien utilitzar per a llavar.
En LLOMBAI hi havien dos. El llavador principal estava en el c/ del Roll (en el lloc que hui ocupa l’Espai Jove i es també la Seu dels Scouts del Marquesat), situat en eixe temps entre l’Almàssera de Paco “l’Astral” i el Matador Municipal (hui convertit en un local per a ús dels vehicles de l’Ajuntament). Estava cobert i tenia dos entrades, una pel propi c/ Del Roll i una altra més xicoteta per la part de darrere, per a que les dones del Raval que venien per les portelles pogueren entrar per allí (i es que a partir d’eixos edificis ja tot eren terres de cultiu i no hi havia més cases, sent per este costat de les últimes edificacions del poble). El llavador tindria dos “navaes” de llargària i s’abastia de la “sequieta de la font”, la qual venia des del “Banyaor” per darrere de les cases del Raval, fins allí. A més a més, havien de baixar dos escalons per a poder entrar dins, ja que este es va fer al nivell de la sèquia, deixant-la al mig i permetent d’eixa forma que les dones pogueren llavar a les dos parts. Per tant hi havia pedres de llavar a un costat i a l’altre de la sèquia, a l’igual que darrere, a una part i altra hi havien dos bancs perquè allí pogueren deixar els llibrells i les ferraes on portaven la roba. Ara bé, el problema que tenia este llavador es que les pedres estaven algo baixetes (principalment per a les dones més altes), i de broma contaven que l’havien fet a mida de la tia Dolores “la Capa”, la qual es veu que era menudeta.
La majoria de dones del poble, ja que esta faena era sols faena de dones en eixos temps, anaven a llavar a aquest llavador i sembla que no tenien cap pedra ni banc marcat, sinó que la que més prompte anava elegia situar-se més amunt, ja que moltes volien estar propet de “l’úllet” de l’entradeta de l’aigua, puix així tenien l’aigua més clara. I d’eixa forma, quan aplegaven les que anaven més tard en les “ferraes” al costat, saludaven dient: –Bon dia. Inga, ja acabeu o com? – i on es quedava un lloc buit de seguida l’ocupaven.
Be, realment m’han contat que sols hi havia una dona que sí que tenia una pedra marcada per a ella, quan venia al poble i anava a llavar, i esta pedra es trobava al mig del llavador. Em refereixc a Anita Martínez “la carnissera” (filla major del tio Eladio), i la raó era perquè com ella vivia en València (treballant en la perfumeria “La Toja”, en la Gran Via-c/Cadis), i li agradava molt anar al cine, allí veia pel·lícules que ací tardaven molt de temps en arribar i quan venia al poble i anava al llavador los les contava a les dones que estaven allí (d’ahi que li guardaren el banc del mig), de forma que era com si els contara una novel·leta i passaven el rato diferent.
L’altre llavador, el qual se’l coneixia com “el llavaor de baix”, estava situat al final del c/ de la Mare de Déu del Rosari, en l’antic Algamer, on començava el camí de Sant Antoni (i on hui està el carrer de la Ferreria, front a l’edifici de la Mancomunitat). També estava cobert i, a l’igual que l’altre, s’havien de baixar dos escalons per arribar on estava la sèquia. Aquest s’abastia de la “sequieta de Baix”, que era l’altra que venia de la “sèquia del Banyaor”. No obstant això, a diferència de l’altre, en este la sèquia anava apegà a la paret de la casa “dels Riera” i de les diferents portelles, per tant les dones soles podien llavar en un dels costats, on estaven els bancs de pedra. També era més xicotet i sols tindria una navà, i a eixe llavador anirien principalment les dones que vivien en el Ravalet i la plaça de la Creu.
A banda, altre lloc on anaven a llavar era a “la Fonteta”, puix a part de la font que arreplegava les aigües de les Fontanelles, tenia una albeuraor per als animals i una bassa gran on les dones que vivien per allí podien aprofitar per a llavar i escurar. Curiosament, una anècdota que em contaren és que sent mon tio Pepe “Justo” xiquet, li regalaren un cavallet de cartó i ell va voler un dia anar a la Fonteta a “donar-li a beure” al cavallet, però al fer-ho li se va desfer tot, en el conseqüent disgust d’ell i la rinya que va tindre en casa en sa tia pel seu poc “trellat”. D’igual manera, també contaven que alguna xiqueta, en la seua innocència, va voler llavar a la seua nina, que també era de cartó, i es va quedar plorant i sense nina (i es veu que açò els va passar a més d’un, ja que he sentit algunes histories paregudes d’estos fets).
En el “Banyaor”, on venia la sèquia del mateix nom i es partia esta en les sèquies “de la font” i “de baix”, era on més anaven a nadar i banyar-se, però en ocasions les veïnes d’allí al costat també llavaven i escuraven, encara que amb major dificultat puix els marges eren de terra i no d’obra. Pel contrari, casí allí davant (per on hui està l’obra entre els bungalous i el parc del Raval), estava “l’Almenara”, que era una sequieta xicoteta que regava els camps de baix i també eixia des del “Banyaor”, i allí algunes dones anaven a rentar la roba i a escurar. I com la “sèquieta de la Font” passava per darrere de les cases del Raval, la majoria d’elles tenien portella i unes pedres o bancs xicotets per a poder llavar en la mateixa sèquia i escurar, com encara es pot vore en alguns punts on es conserven, com per exemple d’arrere de ca ma tia Carmen. Ara bé, en la casa de la meua “tatarauela” Mª Pepa “la Foresa”, situada al cap del c/ Sant Cristòfol, com la sèquia passava per darrere del corral, van fer dos forats en un canalet, de forma que desviaven una part de l’aigua que entrava per un forat i eixia per l’altre, tenint d’eixa forma “aigua corrent” per a rentar o escurar dins de casa. Cosa que també feien en altres cases.
Pel que fa a les poques dones que vivien per Sant Antoni, elles aprofitaven la “sèquia de Sant Antoni” per a llavar i també per escurar, no tenint així que vindre al poble.
Això era el més habitual, però hi havia temporades que no hi havia aigua (principalment a l’estiu) i per tant havien d’anar allà on hi haguera, com per exemple al Molinet de Cabanyes, a l’Arquet (on podien nadar), a l’assut de Llombai (al qual les havien de portar en carro, com tantes voltes va fer “l’auelo” Justo en la tartana); a la sènia, al motor de Sant Jaume en Beniali, o al propi riu, on buscaven les clotxes que tenien aigua.
En el molí d’Alèdua encara es pot vore “el xicotet llavaor” que hi ha allí al costat de la porta, puix queda la basseta, el banc de pedra i el braçal de la sèquia, i encara que allí, en principi, sols llavaven els amos del molí, en ocasions també ho feien amistats o familiars. I es que quan faltava l’aigua en el poble, havien de buscar-la on hi havia i anar en carro fins on fora precís.
Per eixe motiu, també anaven als motors de regar. En una ocasió estaven llavant un grup de dones en el motor dels Cabuts, molt prop de l’Hort de Timor, quan de repent Amparin Martínez “la de Ladio”, la qual era una xiqueta, començà a cridar: –Bous!!! Bous!!! Que venen bous!!! – i encara que en principi es pensaven que era una broma, al vore al pastor en la rabera de bous doblar la curva del camí, ràpidament travessaren i entraren en la caseta del motor… i els va vindre justet, ja que al moment els bous passaven per allí davant en direcció a Alfarp, on estaven en festes i anaven a torejar-los.
Pel que fa a CATADAU podem dir que hi havien 3. El principal i el més gran era el “llavaor de darrere la sèquia o del carrer Vall”, el qual estava situat per on hui està la farmàcia de Catadau i la peixcateria, el qual estava cobert i tenia dos entrades, una frontal i l’altra lateral. S’abastia de la “sèquia de Baix” (que és la mateixa que venia des del “Banyaor” de Llombai) i per a entrar s’havien de baixar dos o tres escalons. De llarg diuen si tindria entre 8 o 9 metres i la sèquia anava apegà a la paret, de forma que les dones sols podien llavar a una part. Ara bé, darrere si que tenien un banc per a poder deixar allí les safes i llibrells que portaven.
Dos anècdotes han perdurat d’aquest llavador. La primera és que a l’estar en eixa zona que era per l’antic Raval de Catadau, quan plovia molt s’inundava i havien de traure l’aigua perquè sinó les dones no podien anar. I l’altra ens hauríem de remuntar a finals del segle XIX o principis del XX, quan un home que vivia en les primeres cases de l’entrar del poble venia des de l’almàssera que hi havia en el c/ Vall, i a l’aplegar al final del carrer va vore que les dones estaven llavant i a una d’elles li se veia un tros del “tobillo”, entre la falda llarga i les sabates. I mirant i inclinant-se per a vore si veia algo més, s’oblidà que portava la gerra d’oli al muscle i es voltà l’oli per damunt.
L’altre llavador que hi havia era “el de la baixà de la fàbrica”, el qual estava ubicat a les afores de Catadau, en la baixà que va cap a Alfarp, cap al Regaixo, a la ma dreta, per on està la morera. Este llavador també s’abastia de la “sèquia de Baix”, havien d’abaixar un parell d’escalons per entrar dins, però estava a cel obert. I com en l’anterior, les dones sols podien llavar a una part.
I el tercer llavaor, el qual era xicotet, era el “llavaor de la Penyeta”, i estaria situat per l’actual plaça Espanya, més o manco per on començaria el carrer que va al bar Caxol. Este s’abastia d’un braçal anomenat “el braçal de la Penyeta” que eixia de la “sèquia de Dalt” (que és la que passa per la Reconà, en Llombai) en direcció al poble. Allí hi havia un banc de pedra o porlam i allí era on moltes dones anaven a llavar, puix l’aigua venia més clara, però sols podien llavar a un costat de la sèquia. I esta mateixa sèquia anava en direcció cap al Trencall del carrer Nou (poc més o menys per la portella de les “Surites”), on hi havia un marge de pedres i algunes dones aprofitaven per a rentar la roba, i ho feien a cel obert.
Segons conten, a l’igual que en els altres pobles, les pedres no estaven marcades i les més matineres aprofitaven per a situar-se prop de l’ull de la sèquia per a rentar la roba blanca i la més delicà. I quan les dones portaven a les seus filles xicotetes solien donar-los un trosset de la pastilleta de sabó i els mocadors de tela perquè s’ensenyaren a llavar en ells.
Però quan no hi havia aigua, havien de buscar-la on hi haguera, be fora en altres sèquies, el riu o motors. Encara que moltes dones solien anar a llavar a “la Penya Llarga”, que estava per la font del Terrer, en direcció a Carlet, ja que allí hi havia un naixement d’aigua i, aprofitant el desnivell i que hi havia una pedra de 5 o 6m de llarg que entrava dins del riu (com si fora un moll), les dones podien llavar i inclús escurar.
I en ALFARP també hi havien dos llavadors. Cert és que antigament hi havia una font i un llavador a l’entrà del poble (per on hui estaria el Racó, poc més o menys), però en 1929 es va decidir canviar-lo de lloc per part de la Societat de Montes i el van traslladar a l’inici del que posteriorment seria l’avinguda del llavador, i que donava a l’actual c/ del llavador (que precisament du eixe nom en record seu), i que era el principal del poble, conegut com el “llavador de Dalt”. En 1933 la Societat de Montes va destinar 1000 pts. per a ficar-li una coberta i tancar el llavador, de forma que quedà més “aseat”. Este llavador tindria dos navaes de llargària, s’accediria pels dos costats i s’haurien de baixar dos escalons per arribar al nivell de la sèquia, la qual quedava al mig, fent possible que les dones pogueren llavar a les dos parts. I a la banda de darrere hi havia, a una part i l’altra, dos bancs per poder deixar els llibrells i safes. Pel que fa a l’aigua, esta era de la “sèquia Mare”, que també abastia a l’altre llavador.
A este anaven la majoria de les dones del poble, independentment d’on vivien, com per exemple feien la meua “bisauela” Catalina, “m’auela” Pepica, ma tia Amparo…. i allí xarraven, es reien, cantaven… i les que més veu tenien rivalitzaven en les altres. Precisament una anècdota d’aquest llavaor està vinculà a la família, i es que en l’any 1958, estant “m’auela” Pepica llavant allí… es va ficar de part. Deixant la roba allí en una ferrà, va anar a casa i, assistida per la tia Amparo Llorens i la tia Florentina, sense metge, va tindre a la seua filla Pepi (ma tia i padrina).
També conten que un home que era xicotet i grosset va anar un dia mentre les dones llavaven a obrir un dels “estellaors” de la sèquia i, quan va fer força no va poder… i de l’impuls va caure dins de la sèquia, provocant les “carcallaes” de totes les dones que estaven allí.
L’altre llavador era el “de Baix”, el qual estava situat en el que hui es la intersecció entre el camí Carlet i el carrer del Llavador de Baix (que també du el nom en record seu, i que precisament va desaparèixer a l’obrir el carrer). Per accedir a d’ell havien de passar per damunt d’una pedra que estava damunt de la sèquia Mare i ja a l’altra part baixaven dos escalons i entraves dins, on tenien els bancs de pedra per a llavar, però a cel obert. I com en l’anterior, les dones podrien llavar a les dos bandes.
També en ocasions anaven a llavar a la sènia de Miquel Antoni, allí al costat de “l’Estufa”, on encara es pot vore el banc de pedra en la bassa xicoteta i el braçal de la sèquia. El més anecdòtic era que ell enganxava l’haca i esta es ficava a pegar voltes mentre ell regava les terres. Les dones aprofitaven per a llavar la roba, però quan ell acabava de regar desenganxava l’animal i tallava l’aigua, en el que hi havia dones que es quedaven en la roba ensabonà o en la mitat de la bugà neta i l’altra bruta… i així, com ja no tenien aigua, havien de tornar a casa.
En altres casos solien anar també a llavar al riu, on es portaven una post per a llavar o buscaven una pedra per a poder fer-ho. I quan faltava l’aigua, també anaven a la Casa Romero o a la Font dels Xorros (entre l’Alquible i el Regaixo), o on hi havia aigua. I em ve a la memòria que, com els meus “bisauelos” estaven de casers i procuradors en la Casa Justo, allí en una basa que hi havia era on llavaria la meua “bisauela” Salvadora, i també ho farien en cas de necessitat familiars i amics que anaren allí a dinar o a buscar aigua.
En este punt cal fer una xicoteta observació i és que en eixos temps i com algunes sèquies passaven arrimades al poble, a banda de netejar, les persones també tiraven moltes coses a la sèquia, com el contingut d’orinals, excrements, desperdicis, etc; que quan les dones els veien els deixaven passar… i esperaven que correguera un poc l’aigua abans de seguir llavant o escurant.
També es cert que alguns xicons i xicones anaven a nadar allí però ho havien de fer fora d’hores, ja que en hora de llavar no podia ser sinó volien emportar-se algun escardussó (a no ser que foren xiquets o xiquetes, ja que a d’ells si que se’ls consentia mentre les mares, ties o “ueles” llavaven). I pel que em conten, per als de Llombai era mes fàcil anar a nadar al “Banyaor”, a “la sèquia d’Alfarp” o al riu.
Degut a la seua funció, els “llavaors” estaven presents inclús en cançons i refranys com per exemple este que solia dir-me “m’auelo” Manolo: “Marso, marsero, carasero… que mató a su madre en el lavadero” (en al·lusió a que en el mes de març solen haver moltes tronades i en una d’elles una dona es va refugiar en un llavador, on li va caure un llamp i la matà).
També contaven que el dia d’ànimes (2 de novembre), com hi havia molta superstició i ignorància, si alguna dona anava a llavar de bon matí, a vegades eixien alguns en un llençol o algo al cap per assustar-les i fer-los por, i com ho aconseguien… després feien comentaris com: –Mira, per anar a llavar el dia d’animes m’ha eixit una animeta i no m’ha deixat llavar!!!
L’ús dels llavadors arribaria fins a inicis dels anys 70, quan van instal·lar l’aigua potable i va suposar una “revolució” i un gran avanç en totes les cases, les quals ja tenien disponibilitat d’aigua sense haver d’abastir-se de pous, aljubs o haver d’anar a la font a per ella… o a la sèquia a llavar i escurar. Posteriorment i quan ja no llavaven, encara els xiquets anaven a jugar allí. I anys després jo mateix recorde haver anat en alguns amics, quan tindríem 7 o 8 anys, però ja estava tancat i ja casi no passava aigua ni res.
Finalment, el traçat urbà dels pobles i el desinterès de les autoritats els va fer desaparèixer en el Marquesat, quedant sols en la memòria i record dels més majors, i en el cas d’Alfarp en el nom de dos dels seus carrers, cosa que no ha passat ni en Llombai ni en Catadau.
En definitiva, els llavadors eren un dels llocs principals on es parlava, on cantaven, nadaven i on també, inclús, es discutia. Allí es contaven històries i anècdotes i també les dones aprofitaven i parlaven dels homes i de tot el que els interessava, fomentant un bon ambient, segons deien, “molt bonico”. I a raó d’açò, i ací acabe este escrit, el meu “bisauelo” José Viñuelas “el Moreno” cantava una cançó (que curiosament va ser l’última que va cantar ell) i que dia així:
“El lavandero señores, es punto de reunión //
donde todas las mujeres arman la murmuración. //
Cogen el canasto… con 4 camisas //
pasarán un rato… ya verán, de risa //
es el lavandero… de la sociedad //
por eso señores, debemos cantar!!!!!!”
