Este passat 14 de novembre es va complir el 80 aniversari d’un fet desconegut fins fa poc al Marquesat, i que va ser la mort de Juan Bautista Barberà Solà al camp de concentració nazi de Gusen, possiblement “el camp d’aniquilació nazi més mortífer”.
Per eixe motiu, per la seua importància per a la memòria col·lectiva, per reivindicar eixe fet i eixa terrible mort, hui, 80 anys després, contem la seua història perquè siga coneguda i òmpliga un nou capítol de la història dels nostres pobles, ja que encara que per les circumstancies ell no va nàixer al Marquesat, era net d’estes terres i tota la seua família provenia de Llombai i Alfarp.
La primera notícia que vaig tindre d’aquest xic va ser en una nota de premsa que el diari Levante EMV va publicar en novembre del 2017, en l’edició la Ribera. Després vaig conèixer l’estudi d’uns investigadors que treballaven sobre els deportats de Sagunt als camps d’extermini del III Reich. A partir d’ahi ja em fiquí a indagar i vaig poder localitzar en els registres a la família, així com els seus orígens.
En agost de 1895, Miquel Barberà Solà, de 25 anys, jornaler i natural d’Alfarp, es va casar en Rafaela Solà Riera, jove de 25 anys de Llombai (ell era fill de l’alfarbí Miquel Barberà Diranzo i de la carletina Maria Hervàs Bonafé, qui donaria origen del malnom a les seues descendents, que en Alfarp serien conegudes com “les Carletines”. Per la seua banda, ella era filla del catauí José Solà Chermés i de la llombaïna Rafaela Riera Adam).
En un primer moment la parella es ficà a viure en Llombai, en la casa dels pares de Rafela, en el Raval de Sant Roc. Allí, en desembre de 1896 naixeria la seua filla Mª Consuelo. Al cap d’un temps es traslladaren al carrer Sant Jaume, en Alfarp, on va nàixer el seu fill Juan Bautista, en octubre de 1899. De nou es mudaren a Llombai, on naixeria la seua filla Mª Guadalupe, en 1903, però al temps tornaren a Alfarp, al carrer sant Jaume.
Desgraciadament, en juny de 1905 moririen Guadalupe i Juan Bautista en 17 dies de diferencia a conseqüència de la pallola (o com fica en la documentació, de “sarampión”), ja que sembla que hi havia passà d’aquesta malaltia, molt present en aquells anys.
Degut a este tràgic succés, a la precarietat i inestabilitat econòmica familiar, a la crisi que començava a donar-se en els camps (per l’arribada de la fil·loxera), i a l’intent de millorar i prosperar, Miquel, Rafela i la seua filla major es traslladaren des de Llombai a Sagunt en busca de millors condicions laborals, ja que en eixa època allí hi havien moltes fàbriques i era una opció diferent a l’emigració cap a “les Ameriques” o França.
Ignore si Rafela ja estava embarassada quan se n’anà del Marquesat, o no, però segons consta a Sagunt, Juan Bautista Barberà Solà (el segon en aquest nom), va nàixer al carrer de darrere de les escoles el 8 de gener de 1910.
(Curiosament, eixe mateix any, el 4 de febrer, sa tia Maria Barberà Hervàs “la Carletina” es va casar en Ramon Sanz “el Violanto”. La parella es ficaria a viure en el carrer de “les Moixetes” d’Alfarp i allí tindria als seus fills, Marieta, Ramonet, Marina, Inés i Enedina, qui serien cosins germans de Juan Bautista i de Consuelo).
Tornant a Juan Bautista, poc se sap de la seua infància i joventut, però si que arribaria a conèixer a les seues “ueles” Maria i Rafaela, així com als seus tios i cosins. No obstant això, la vida en aquell temps era molt diferent a l’actual; les comunicacions eren més complicades i no hi havia ni telèfon ni res que facilitara eixe contacte al que hui estem acostumats, pel que moltes famílies es separaven i distanciaven. A banda, al treballar fora, solament per estiu o Nadal era quan les famílies solien tornar al poble per a reunir-se en els seus.
Després del colp d’estat i l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, Juan Bautista, qui en eixe temps comptava amb 26 anys, s’allistà en l’Exercit Popular per a defensar i lluitar per la República. Acabant-se la guerra, a principis de l’any 39, degut a la previsible derrota republicana ell se’n va anar a l’exili, d’on ja mai més tornaria.
En un primer moment va estar tancat en un camp de concentració francés però, quan en setembre de 1939 començà la II Guerra Mundial, va poder eixir d’allí i s’allistà en la 22ª Companyia de Treballadors Estrangers, que junt a la 23ª, 25ª, 26ª i 34ª van lluitar en el IV exercit francés contra les tropes nazis de Hitler.
Estes companyies van intentar frenar i contestar a l’ofensiva nazi en la Línia Maginot (una muralla fortificada i de defensa, construïda per França al llarg de la seua frontera amb Alemanya i Itália), encara que amb poc d’èxit… ja que els alemanys havien avançat molt ràpidament en la seua “guerra rellamp” (com és coneguda), la qual va permetre a Adolf Hitler arribar a Paris i derrotar als francesos i als aliats. Perduda eixa defensa, les tropes franceses es replegaren i Juan Bautista, formant part ara del 22º Regiment d’Infanteria, va lluitar contra els alemanys prop de Villers-Carbonnel (en la regió del Somme), on novament els van vèncer.
Capturat pels nazis, i considerat en un primer moment com a presoner de guerra, Juan Bautista va ser traslladat al Stalag II-B de Hamemerstein, en l’actual Polonia. Allí va ser interrogat per la Gestapo de Schneidemühl (en l’actual localitat de Pila). Per la seua condició de “Rotspanier” (espanyol “roig”), Juan Bautista va ser deportat al camp de concentració de MAUTHAUSEN en la sexta expedició que s’organitzà, i va entrar en dit camp el 30 d’agost de 1940. Junt a ell anaven vint-i-un espanyols més i Juan Bautista va rebre el número 4.249.
(Curiosament, eixe mateix dia del seu ingrés al camp de concentració, Alemanya i Itàlia es repartiren la frontera romanesa… ja que en eixos moments la guerra afavoria a Hitler, qui ja pensava en la victòria i en el seu domini sobre la URSS i tota Europa).
En eixos camps d’extermini la vida era un infern, les condicions deplorables i estaven subjectes a la voluntat i decisió dels jerarques nazis. Qui era fort, estava sa i tenia sort… podria anar sobrevivint. La resta moriria per desnutrició, esgotament, malalties, accidents o en les càmeres de gas.
Pel que fa a Juan Bautista, estigué en Mauthausen un any i dos mesos, ja que el 20 d’octubre de 1941 fou traslladat al subcamp o Kommando de GUSEN (considerats per molts com el més mortífer de tots els camps de concentració o “aniquilació”). En este nou destí, ell rebria el número 14.605. Ací cal assenyalar que era on deportaven als presoners més malalts o debilitats, després de treballs esclaus en la cantera, mala alimentació i agressions físiques i verbals.
En Gusen, Juan Bautista va durar poc més de vint dies, ja que el 14 de novembre de 1941 va morir, als 31 anys, suposadament per una pneumònia (puix les SS sempre justificaven estes morts de presoners amb causes genèriques). I es que està demostrat que en Gusen, es va ficar en pràctica una nova tècnica per a matar de forma cruel, ja que s’assassinava als deportats més dèbils amb dutxes d’aigua gelà, que rebien entre 3 i 4 voltes al dia. Per totes estes barbaritats, este subcamp es conegut entre els espanyols com “el Matadero”.
Aquesta és la historia de Juan Bautista Barberà Solà (extreta principalment d’aquella notícia de premsa del Levante EMV del 2017 i d’algunes fonts d’internet). Una història tràgica, terrible i que va ser la realitat de moltes persones que en eixos anys van perdre la vida en dits camps per raons polítiques, racials, religioses i sexuals.
Les seues “ueles”, per sort, no van saber mai el que li va passar al seu net (ja que moriren anys abans), a diferència dels pares i la seua germana que mai el tornaren a vore (desconec si va tindre més germans). I pel que fa als tios i cosins, tal volta tingueren notícia dels fets, tal volta no ho saberen mai. Hem de pensar que eren temps difícils, els durs anys de la Postguerra, on no es parlava de certs temes, per por i prudència, i més si tenien a vore amb republicans exiliats, encara que foren de la família. A més a més, algunes morts caigueren en l’oblit per falta de notícies, informes, la caòtica situació de la guerra en Europa… i simplement un dia deixaren de rebre notícies i no es va saber res més.
En el 2017, l’ajuntament de Sagunt va fer un homenatge per a recuperar la memòria de Juan Bautista i de tres xics més, nascuts allí i que també moriren en l’Holocaust Nazi. Ells eren Francisco García (mort en Hartheim en 1941), Ramon Agustí Hervàs i Andres Villaplana (morts a Mauthausen en 1943). Des d’eixe moment, en Sagunt, unes plaques els recorden i un estudi ha recuperat els seus noms.
Pel que respecta a nosaltres, considere que també hem de tindre’l present i recordar-lo, ja que les circumstancies familiars van propiciar que ell nasquera en Sagunt i no en Llombai o Alfarp, però al cap i a la fi, prové i és net del Marquesat (altres pobles com Carlet, l’Alcúdia, Carcaixent, Alzira, Algemesí, la Pobla Llarga, Sueca, Castelló, Massalavés, Albalat, Corbera, Guadassuar, Sumacàrcer, Sollana, Turís, Tous, Alberic i Almussafes han recuperat la memòria dels seus veïns morts, empresonats o assassinats en similars circumstancies, rendint-los així homenatge).
Hui, 80 anys després de la desaparició de Juan Bautista, el meu record és per a este jove que va viure una època difícil, complicada i que fins el final va lluitar pels seus ideals, llibertat i contra el feixisme i totalitarisme. Un jove que de menut va córrer pels carrers de Llombai i Alfarp i de qui hui en dia no queda rastre… a excepció del seu nom.
Que este testimoni servisca d’exemple i memòria per a evitar que tornen a repetir-se uns fets com els que a Juan Bautista li van tocar viure… i més ara, on certs grups i ideologies tornen a aparèixer i manifestar-se.
In Memoriam
