L’església de Sant Llorenç va ser una de les primeres erigides a València després de la conquesta de la ciutat als musulmans per part del rei Jaume I. És, per tant, una de les primeres dotze parròquies que van ser establertes a la ciutat, les anomenades “parròquies jaumines” o “parròquies de reconquesta”.
Situada a l’actual carrer de Navellos, enfronta la seua façana amb el palau dels Borja, actual seu de les Corts Valencianes.
La seua aparença actual la va adquirir arran de la remodelació barroca que es va fer entre els anys 1682 i 1684 sobre la seua anterior estructura gòtica. El seu actual campanar, de planta hexagonal i 44 metres d’alçada, va ser construït entre 1743 i 1746 per l’arquitecte aragones Jose Miguez, ja que l’anterior s’havia desplomat a finals del segle XVII.
Si observem la figura d’aquest campanar amb atenció, venint des de la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, probablement ens cridara l’atenció una certa inclinació que presenta respecte del seu eix. Mirant-lo de més a prop, i prenent com a referència ara la cantonada del palau dels Borja, per exemple, la seua inclinació se’ns farà ja prou evident.
Cal dir que aquesta inclinació no és cap efecte òptic. El 5 de març de l’any 1822 es va produir un tremolor sísmic a la ciutat de València, que va arribar a esquerdar la volta de la seua església i va desplaçar lleugerament el seu eix, provocant-li fins i tot algun desplom (1).
Des de llavors fins a hores d’ara, a punt de complir-se els dos-cents anys des d’aquell fet, el campanar de San Llorenç s’ens apareix com una torre inclinada, a l’igual que el de la propera torre de Sant Bartomeu, també inclinada però per altres raons diferents, que podeu esbrinar en aquest apunt que vaig publicar en aquesta web fa un temps:
(1) Ref. Tesis doctoral “La iglesia de Santa Catalina de Valencia: historia, construcción y estructura” (Jesica Moreno Puchalt, Diciembre 2015).
