Si passegem pel carrer del Palau de València, passarem davant d’un dels palaus històrics més importants de la ciutat: el palau de l’Almirall, també conegut com dels Almiralls d’Aragó. Es tracta d’un palau gòtic construït en el segle XIV, que malgrat haver patit importants remodelacions durant el segle XVIII, conserva bona part de la traça arquitectònica característica dels palaus gòtics mediterranis.
Històricament, aquest palau s’ubica en una zona que va ser profusament urbanitzada a partir de la segona meitat del segle I d.C, en època romana imperial, zona situada molt a prop del Circ romà. Tot i la desarticulació del teixit urbà que va produïr a la ciutat a partir del segle IV d.C, aquesta zona va continuar estant profusament habitada durant tota l’època islàmica.
El fenòmen de les “pobles” en la urbanització cristiana de València.
Ja en època cristiana, en el segle XIV la zona va patir una important activitat immobiliària que va suposar la desaparició de l’anterior trama urbana islàmica. A principis de la dita centuria, una volta ja consolidada la conquesta cristiana del Regne, es va posar en marxa la renovació urbanistica de la ciutat.
Una de les seues expressions més característiques va ser la construcció de “Pobles”, projectes urbanístics promoguts per les elits urbanes feudals, projectes que, salvant les distàncies, podríem assimilar als actuals PAIs. Moltes d’aquestes Pobles es van construir fora del recinte emmurallat islàmic, però altres es van dur a terme a l’interior de l’antiga medina islàmica, per a la qual cosa era necessari fer prèviament una demolició dels antics habitatges i illes de cases andalusines.
La “Pobla de Vila-rasa” i el seu palau medieval.
En aquella època el cavaller Pere de Vila-rasa, Doctor en lleis i membre del Consell Reial del rei Jaume II, va escometre entre els anys 1313 i 1320 la construcció d’una Pobla intramurs a la zona de la parròquia de Sant Tomàs, que va ser coneguda com a Pobla de Vila-rasa. Aquesta intervenció urbanística va suposar l’edificació de diversos immobles destinats a habitatges, a més de la construcció d’un forn, d’uns banys coneguts com de l’Almirall i d’un hospitium, què va ser el nucli primitiu del palau de l’Almirall, en aquell moment Casal de los Vila-rasa.
El palau va ser Casal dels Vila-rasa fins a finals del segle XIV, sent el seu últim propietari Joan de Vila-rasa. Després de passar per diferents propietaris, a finals del segle XVI el palau passà a ser propietat del llinatge dels Cardona. L’any 1623 Francesc Cardona, propietari del palau en aquella època, recuperà el títol d’Almirall d’Aragó per a la seua família, distinció que l’any 1364 li havia estat concedida al seu antecessor Hugo Folch de Cardona, però que posteriorment havia passat a altres llinatges. És a partir d’aquell any 1623 quan el palau passa a conèixer-se amb el nom de Palau de l’Almirall.
Cal dir que l’Almirall d’Aragó era una dignitat que tenia el comandament de la flota de la Corona d’Aragó. La dignitat d’Almirall va nàixer en el segle XIII a la Corona de Castella amb el rei Ferran III el Sant. Després, amb Jaume I, s’hi va instituïr també a la Corona d’Aragó després de fer-se la conquesta de Mallorca. Aquest títol es va fer efectiu i hereditari l’any 1364 en la persona d’Hugo Folch de Cardona.
La morfologia oculta del palau de l’Almirall d’Aragó.
L’edifici del palau de l’Almirall consta de soterrani, planta baixa, entresòl, planta noble i pis superior. Quatre finestres a nivell de carrer serveixen per donar llum al soterrani. Al pis principal destaquen quatre grans balcons, i al pis superior altres quatre més menuts. La façana actual prové d’una reforma que es va fer a l’edifici en el segle XVIII.
Si observem amb atenció i “ulls curiosos” la façana principal d’aquest palau, descobrirem, potser amb una certa sorpresa, que aquesta tenia en el passat fins a sis antigues portades rematades amb arcs de mig punt, portades que degueren de ser encegades en algun moment al llarg de la seua història.
L’anàlisi de les obertures ens diu que van ser obertes sobre el llenç de façana original del palau, probablement entre finals del segle XIV i principis del XV.
Resulta curiós comprovar que les dimensions en altura i amplada i la resolució constructiva de cadascuna d’aqueixes portades difereix de les dels altres. Així, les seues alçades oscil·len des dels 2,97 fins als 3,04 metres, i les amplades des dels 1,31 als 2,35 metres, de la qual cosa es dedueix que van ser adaptades forçadament a l’espai disponible en el moment de la seua obertura a la façana. davant l’homogeneïtat de mesures que podria esperar-se d’una arqueria plantejada en el moment inicial de construcció de la façana.
Les diferents hipòtesis sobre les portades encegades del palau de l’Almirall d’Aragó.
La raó de l’existència d’aquestes portades continua sent desconeguda. Podria deduir-se que la planta baixa de l’edifici necessités en un moment donat de múltiples accessos per permetre la circulació i emmagatzematge per separat, en diferents estances, de productes relacionats amb noves necessitats domèstiques, com ara fustes velles, ferramentes, arreus de les cavalleries, armes i armadures velles, etc…
També es podria deduir que respongués a un interès d’explotació econòmica de la planta baixa per part dels seus propietaris, materialitzada a través de la construcció d’espais estrets que serien llogats a artesans o comerciants.
Ambdues hipotesis han estat documentades en altres façanes de cases medievals de València, per la qual cosa no seria estrany que ens trobaren davant d’alguna d’aquestes dues possibilitats.
Una altra possibilitat de la qual algun estudiós ha fet esment refereix a la constància que es té que el carrer del Palau es va anomenar en el passat de les Carnisseries del Palau, de la qual Marco Antonio Orellana, jurista i erudit valencià nascut a València en el segle XVIII, va dir que “A la calle se le ha dado este nombre porque corre por delante por donde estaban hasta ahora pocos años las carnicerías del palau, las cuales existen aún allí solo con la diferencia de que las tablas no hacen cara, como antes, a dicha calle, sino un callizo que sale a la plaza de las Moscas”. L’esmentada plaça de les Mosques és l’actual plaça de Mossen Milà, la qual se situa a l’altra banda del carrer, darrere de l’edifici que està enfront del palau, per la qual cosa caldria descartar aquesta possibilitat.
Altres autors (Victor M. Algarra Pardo, 2017) apunten que aquestes carnisseries noves, que ja estarien documentades l’any 1295 i serien tancades l’any 1321, podrien ser anteriors al propi palau, el qual hauria aprofitat durant la seua construcció la façana ja existent de les dites carnisseries. Aquesta hipòtesi sembla poc probable, ja que l’estudi arquitectònic detallat assenyala clarament que les portades encegades van ser obertes amb posterioritat a la construcció de l’edifici, i encaixades a la façana original de manera forçada.
El cegament de les portades podria haver-se produït durant la transició de l’edat Mitjana a l’edat Moderna, a principis del segle XVI, quan el palau, llavors en mans de la família Borja-Lançol de Romaní, va realitzar-hi unes importants reformes encaminades a introduir el gust modern en la configuració dels espais i en el seu aspecte. L’encegat de les portades tendria com a objectiu massitzar la façana a banda i banda de la nova porta que es va obrir en aquesta reforma, més centrada en la seua posició a la façana, la qual substituïa l’original que tenia l’edifici.
Una curiositat més, encara sense resoldre, d’un dels palaus gòtics medievals més rellevants de la ciutat de València.
Fonts/referències:
-Palacios y Casas nobles de Valencia. palacio del Almirante (J. Díez Arnal).
-Origen e historia de las calles del centro histórico de Valencia (Juan Luis Corbín Ferrer).
-Proyecto de intervención arqueológica para el proyecto de adecuación del Palacio del Almirante. C/ Palau, 12 y 14. Valencia (Victor M. Algarra Pardo, Mayo 2017).
-El Palacio del Almirante: de Casal a Palacio. Orígenes y evolución (Paloma Berrocal Ruiz) (Història de la ciutat de València. X. Arquitectura i fruïció).
