En moltes ocasions, quan passegem per les proximitats del Micalet i mirem cap a la seua terrassa i a la seua característica espadanya, de segur haurem observat a sovint a persones que hi han pujat segurament amb la intenció de gaudir de la magnífica vista que s’albira de la ciutat.
Però, que passaria si un dia alçarem la vista i trobarem a la terrassa un burro en comptes de persones?
La pregunta pot parèixer certament simple o irreal, però per increïble que puga semblar aquesta absurda possibilitat, un dia de fa ara 558 anys va ser realitat, concretament l’any 1461.
Aquesta sorprenent història va ser descoberta pel canonge i historiador de la Catedral Jose Sanchis Sivera, mentre treballava en la preparació de la seua obra “La Catedral de València. Guia Histórica i Artística”.
Tal com vaig explicar en un apunt anterior, inicialment la torre del Micalet, alçada entre els anys 1381 i 1425, es va construir separada de la resta de la Catedral. No va ser fins l’any 1459 quan es van encetar les obres per a fer-la més llarga i integrar en ella tant el campanar com l’Aula Capitular.
La direcció de l’obra, és a dir, la figura del pedrapiquer major, li va ser encomanada en aquell moment a Francesc Baldomar, reconegut per molts com el millor arquitecte del gòtic que tingué la València del Segle d’Or, amb el permís de Pere Compte, qui va ser deixeble seu, autor de la Llotja i nomenat successor de l’obra de la Catedral quan el seu mestre va morir.
Pel que expliquen els relats de l’època, Baldomar era un home de caràcter tranquil i bonàs, encara que de geni curt, la qual cosa li feia objecte de nombroses bromes per part dels seus treballadors. Tenia un cobert de la seua propietat a les proximitats de la torre, on guardava coses pròpies i un burro amb el que es desplaçava per la ciutat i al que tenia en molta estima.
Una nit, a l’empara de la foscor, alguns van decidir fer-li una pesada broma, per dir-ho d’alguna manera. Van fer pujar l’animal dalt del campanar i deixar-ho allà tancat.
Cal imaginar l’esforç que va suposar per als bromistes poder fer pujar al burro de Baldomar els 207 estrets graons que hi ha des del carrer a la terrassa. Però finalment ho van aconseguir.
L’animal romangué a soles allà tota la nit, fins que al dia següent els sagristans que hi van pujar per fer el toc de campanes ho van descobrir.
La seua reacció en veure aquell burro fou inicialment d’incredulitat i sorpresa, per esdevenir a continuació pànic i desconcert. Van considerar inexplicable la presència d’aquell animal en aquell indret tan inaccesible. L’única explicació que van poder imaginar és que allò havia estat “cosa del dimoni”, de manera que desprès de veure-ho alguns d’ells van caure per terra completament esgarrifats mentre no paraven de senyar-se. Uns altres van baixar les escales i sembla que van continuar correguent sense parar fins a les seues cases, on van caure malalts o en depressió durant diversos dies.
Quan Francesc Baldomar hi va arribar a treballar pel matí i li van explicar el que havia passat, també va pensar inicialment que aquells fets haurien estat cosa de màgia o de bruixeria. Però ben aviat va esbrinar que tot havia sigut una pesada broma.
De res li va servir posar una denúncia davant el jutge del cabildo contra el canonge Guillem de Vich, amb el qual tenia una manifesta enemistat. Baldomar el va considerar l’inspirador de la broma. Al remat el cabildo li va ordenar que fera baixar immediatament al seu animal d’allà dalt.
Quan varen pujar per intentar baixar-lo, el burro es va negar a baixar l’empinada escala, probablement per por. Tots els intents que es van succeir per fer baixar l’animal van fracassar.
Finalment Baldomar tingué que contractar, i pagar de la seua butxaca, a uns mariners experts en el moviment de grans pesos amb politges. Aquesta és la tècnica que van utilitzar per poder-lo baixar.
La baixada del burro des de dalt del Miquelet per l’aire esdevingué molt complicada, ja que segons apareix escrit en els registres de la Catedral, quan l’animal es va veure suspès d’una politja en l’aire, es posà molt nerviós i començà a moure’s molt, fent impossible el descens. En aquest estat d’excitació, l’animal va fer caure una plutja d’excrements sobre la multitud que baix es trobava expectant observant l’espectacle. Finalment van haver de procedir a tapar-li els ulls i el cap amb un sac per poder-lo baixar amb èxit.
El relat d’aquest esdeveniment s’havia estès com la pólvora per tot arreu de la ciutat, per la qual cosa es van congregar al voltant del Micalet nombrosos ciutadans. L’arribada a terra del burro sembla que va ser celebrada amb grans aplaudiments i aclamacions pels allà presents.
I fins ací aquesta sorprenent i curiosa història, que més bé sembla treta d’un guió de pel.licula de Luis Berlanga. De segur que d’ara endavant a molts de vosaltres vos vindrà al cap cada volta que passegeu pel costat del Micalet.
