Antoni Gaudí va ser, sense dubte, un revolucionari del seu temps pel que fa a l’arquitectura modernista catalana. La seua obra, personal i imaginativa, s’inspirava en els elements vegetals i en els animals de la natura. Del gran interès que Gaudí tenia per plasmar formes orgàniques que no eren planes sinó corbes, va sorgir un llenguatge propi que es va plasmar en una tècnica llavors innovadora que es va conèixer amb el nom de “mosaiquisme”, a València conegut també com “trencadís”, un dels seus segells més personals.
El trencadís és una tècnica que es fa servir per revestir superfícies. Consisteix en la creació d’un mosaic, generalment abstracte, que es forma ajuntant trossos irregulars generalment de ceràmica. En les seues construccions Gaudi utilitzava colors brillants i duradors en superfícies de formes ondulades que capturaven aquesta brillantor i augmentaven els efectes plàstics. Per aconseguir aquestes condicions utilitzava principalment la ceràmica, però necessitava que s’adaptara a la varietat de superfícies que construïa. El trencadís era la solució que li permetia fer servir aquest material de manera flexible en tot tipus de construccions, fins i tot en les de formes arrodonides.
A més, aquesta tècnica permetia reciclar i reutilitzar els materials. I és que, a banda d’impulsar una arquitectura respectuosa amb la natura, l’arquitecte català va ser un pioner a l’hora de ser respectuós amb el medi ambient, ja que a sovint utilitzava peces rebutjades que aconseguia de fàbriques col·laboradores. Per als seus mosaics, Gaudí escollia colors alegres i definits per aportar llum, dinamisme i energia a la seua obra, i combinava diferents materials i tècniques per reproduir efectes diversos.
La tècnica del trencadís va ser utilitzada per primera vegada a l’entrada de la finca Güell, l’any 1887, i posteriorment la podem trobar a les seues obres més emblemàtiques, com ara el Park Güell, la Pedrera o la Casa Batlló.
José Sanmartin Zarzo era un paleta de Benimaclet, en aquella època una pedania de València, que a principis del segle XX treballava del que actualment coneixeríem com a promotor-contractista i cap d’obra.
José era una persona il·lustrada a qui li agradava molt la lectura i escriure poesies, sent també participe de les obres de teatre que es feien al Casino Musical, i a més tocava un instrument a la seua banda. Però la seua passió principal era l’arquitectura, estudis que potser per raons econòmiques no va poder acometre. Era un gran admirador de qui per aquella època era el principal referent de l’arquitectura modernista al país, Antoni Gaudi.
L’ús del trencadís per part de l’arquitecte català el va fer pensar a poder utilitzar la mateixa tècnica de revestiment en alguna de les obres que li van ser contractades. Durant molt de temps va anar buscant i emmagatzemant restes de rajoles de les obres que es feien a València, mantenint així el mateix concepte de reciclatge i reutilització que caracteritzava l’obra de Gaudi. Quan finalment va aconseguir emmagatzenar una quantitat suficient de rajoles, les va utilitzar per recobrir completament la façana d’una de les seues edificacions, utilitzant la mateixa tècnica que feia servir el seu admirat Gaudi.
Aquesta edificació es va destinar a vivendes. Actualment se la coneix com la Casa del Trencadís, essent una de les edificacions més cridaneres i conegudes de Benimaclet. Se situa a l’encreuament dels carrers de la Murta i Mistral, albergant dos habitatges i diversos negocis als seus baixos. La seua façana de trencadis actualment està protegida.
La seua original façana no va passar desapercebuda per a un dels directors de cinema espanyols més importants, Pedro Almodovar, qui la va utilitzar per filmar una de les seqüències de la pel·lícula “La mala educación”, estrenada l’any 2004.
Passat ja aproximadament un segle des de la seua construcció, aquests emblemàtics habitatges construïts per Jose Sanmartin se’ns apareixen com un homenatge a Gaudí en ple cor de Benimaclet.
