L’actual barri de Russafa va ser, junt a Patraix, Benimaclet i Campanar, un dels quatre quarters en què es va dividir l’horta periurbana de la ciutat de València durant l’època de Carlos III.
En arribar l’època moderna, quan l’Antic Regim va tocar a la seua fi durant la primera meitat del segle XIX, Russafa esdevingué municipi independent.
La reafirmació del règim liberal va portar la definitiva abolició dels senyorius a l’estat espanyol, procés que va culminar l’any 1837 quan es va restablir definitivament el decret d’abolició dels senyorius que havia estat promulgat a les Corts de Cadis l’any 1811.
En la Constitució liberal creada a Cadis l’any 1812, coneguda popularment com La Pepa, es legislava sobre el govern de cada poble, vila i ciutat, la qual cosa va posar els fonaments legals per a la formació dels primers ajuntaments constitucionals de la història d’Espanya.
Fundada pel príncep omeia Abd Allah al-Balansi cap a l’any 800 d.C. com una finca d’esbarjo, Russafa va ser municipi independent durant 41 anys a mitjans del segle XIX, concretament entre 1836 i 1877, data aquesta darrera en què va ser annexionat a la ciutat de València.
El seu terme municipal era, amb diferència, el més gran dels quatre quarters de València. Indrets i llogarets com ara el Saler, el Palmar, Pinedo, Castelar, Natzaret, la Punta, etc… pertanyien a ell.
El poble de Russafa consistia en un nucli de població format de cases baixes, que tenien una funció fonamentalment rural i un aspecte típicament hortolà. Algunes d’elles hi van sobreviure fins als 1960-70, encara que en molt males condicions. Malauradament, van ser enderrocades. Arribà a tindre fins i tot escorxador propi. Als peus del campanar parroquial s’assentava el mercat diari de parades desmuntables. Més tard s’hi va construir un mercat estable, d’estructura de ferro i sostre de fusta.
El primer padró municipal es va fer l’any 1840. Llavors comptava amb uns 1.500 habitants. Nou anys més tard Pascual Madoz, en el seu Diccionari Geogràfic-estadístic oferia la xifra de 1.799 habitants, i afirmava l’existència de 340 cases, la casa de l’Ajuntament, una presó, dues escoles públiques, parròquia, un convent de monges i 6 molins.
Però, on es trobava el seu Ajuntament?
El pare Juan Luis Corbín Ferrer, en el seu llibre Ruzafa la bien plantada reproduïa la fotografia que hi podeu veure a continuació. Segons ell, aquesta casona hauria sigut la antiga casa municipal de Russafa:
L’Ajuntament se situava a la mateixa Plaça Major, on actualment trobrarien el número 2 de la plaça Baró de Cortés. Disortadament, va ser derruït l’any 1997. Podeu veure-ho també en aquestes postals antigues:
No obstant això, una tesi doctoral realitzada per César Jiménez Alcanyís va concloure una altra ubicació per a l’edifici consistorial. Segons aquest treball, l’edifici se situaria sobre els solars que a hores d’ara defineixen els carrers Donoso Cortés, General Prim, Joan de Déu Montañés i la plaça Baró de Corts, sent aquesta última a la qual donaria la seua façana principal.
Aquest edifici podria haver sigut projectat l’any 1862 per l’arquitecte municipal de València Ramón Mª. Ximénez, i derruït desprès de 1877, en quedar-se sense funcionalitat en haver sigut Russafa anexionada a València.
No obstant això, la teoria exposada per Corbín en el seu llibre és la més acceptada actualment respecte a on s’ubicava l’antic edifici municipal de Russafa.
