Les relacions humanes, culturals i comercials entre la València romana i la ciutat romana de Pompeia, se sap ara que varen ser molt intenses per les evidències arqueològiques que s’han trobat en les darreres dècades a València, fonamentalment arran del descobriment del cor de la ciutat romana sota la plaça de l’Almoina.
Els soldats romans llicenciats de les guerres contra els Lusitans, que vingueren a poblar la València romana que va fundar el cònsol Dècim Juny Brut fa 22 segles, sembla ser que procedien majoritàriament del centre i sud de la península itàlica, i més concretament de la regió de la Campània, on està precisament Pompeia, ciutat romana que es trobava al costat de Nàpols fins que va ser sepultada per les cendres i la lava del Vesuvi el 24 d’agost de l’any 79 d.C.
Posteriorment, en els primers segles de l’era cristiana, quan València va tornar a tindre esplendor després d’haver sigut destruïda per Pompeio arran de la guerra civil contra Sertorio l’any 75 a.C., de nou molts soldats i famílies de Campània van tornar a poblar la ciutat.
Fins a tal punt s’ha fet evident aquesta relació entre les dues ciutats, que el arqueòleg Albert Rivera, el que va ser cap de la Secció d’Arqueologia del Servei de Patrimoni Històric i Cultural de l’Ajuntament de València, i actualment director tècnic del Centre Arqueològic de l’Almoina, ha dit en més d’una ocasió que “Nàpols és la mare pàtria de la fundació de València”.
No és per això casualitat que nombrosos arqueòlegs valencians estiguen treballant a Pompeia. De fet l’any 2011 un equip d’arqueòlegs valencians pertanyents a l’Ajuntament de València i a l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, junt a investigadors del Centre Jean Berard francès, van poder desvetllar el procés sencer de la fabricació de perfums en l’època romana. Allà van poder documentar l’existència d’un carrer complet ple de perfumeries dels segles I i II a.C., on hi van trobar una sèrie d’ungüentaris semblants als trobats en diverses excavacions a València, la qual cosa confirmava el fluid comerç que existia entre València i la regió de la Campània italiana.
La indústria i l’ús social del perfum tingueren una enorme importància en l’imperi romà. Egipte i Grècia havien aconseguit convertir la indústria del perfum en un bon negoci. Els romans no es van quedar enrere i van contribuir a la democratització de l’ús de les fragàncies: tothom es perfumava.
Als ciutadans de l’imperi també els va seduir la idea d’envoltar la seua vida quotidiana de deliciosos aromes, i de fet van ser ells els que van fer del bany un costum públic i diari, un punt de trobada social quotidià i plaent. Ells ho perfumaven pràcticament tot, de manera que l’aroma a Roma, i per extensió a les colònies romanes com València, havia de ser intens i molt característic.
Paral.lelament va nàixer tota la indústria de l’envasament de perfums. Tant grecs com romans van utilitzar ceràmiques decorades fins què, al segle I a.C., va aparèixer el vidre. Els pots d’ungüents i les gerres amb olis aromatitzats es trobaven a l’unctuarium dels banys públics.
Els perfumistes eren artesans molt respectats socialment. Els clans familiars transmetien els secrets de la creació aromàtica i la seua comercialització als seus descendents. Així protegien les seues creacions, el seu nom i el seu negoci.
I ara tornem a la València del segle XXI.
El passat mes de novembre es va conèixer que la família Piño Perez, propietària del Palau Vallier, un edifici de l’any 1890 situat a la plaça de Manises, just enfront de la Generalitat, havia arribat a un acord amb la cadena hotelera MyR Hotels per cedir la seua propietat per 27 anys a fi de convertir-lo en un hotel de luxe, amb vistes a les places de Manises i de la Mare de Déu.
Ací podeu veure la posició de l’hotel en aquesta vista aèria de l’entorn de la plaça de la Mare de Déu:
Les obres d’adequació de l’edifici al futur hotel van començar immediatament, fins que dimarts passat es va anunciar que, durant les obres que es duien a terme a la zona de la fossa de l’ascensor de l’hotel, s’hi havien trobat les restes d’una perfumeria de l’època romana imperial.
Les estructures aparegudes consisteixen en un mur d’opus vitattum (una tècnica de construcció romana que consistia en quadrar blocs de tova travessats per una o més filades de maons a distàncies regulars o irregulars), associat amb un paviment d’opus signinum (una barreja de calç, sorra i bocins de terrissa que, aplicada a paviments o recobriments de paret, els atorga propietats impermeables). També s’hi havia trobat unes basses que desguassen mitjançant una canonada de plom. Tot això estava cobert per bigues carbonitzades del sostre, de fragments d’arrebossats de parets i de pintura mural, procedents de l’ensorrament de l’edifici.
Però la sorpresa ha estat també trobar baix d’aquest ensorrament nombroses “ampolletes” de vidre, que permeten pensar precisament que es tracta d’una perfumeria probablement del segle III d.C, encara que les excavacions segueixen el seu curs i no hi ha datació definitiva. Tot això està sent supervisat per l’equip arqueològic municipal.
Sense cap dubte, la gran experiència acumulada per l’equip de arqueòlegs de l’Ajuntament de València en els seus treballs d’investigació en les perfumeries de Pompeia, ha ajudat a identificar ràpidament aquesta perfumeria romana de València, un descobriment de gran importància donada l’escassetat d’aquest tipus de troballes a la Hispània romana.
Aquesta troballa ens ha permès situar aquest comerç de perfumeria en un indret molt cèntric d’aquella València romana, molt a prop del fòrum i del Decumanos, l’artèria principal de la ciutat que la travessava d’est a oest, i del qual s’han descobert restes baix del Palau de la Generalitat Valenciana, al costat del carrer Cavallers.
Recreant aquella València romana de l’època imperial, podríem situar aquella perfumeria molt aproximadament en el lloc que indique en aquesta vista i plànol corresponents a aquella època:
Però no ha estat aquesta l’única troballa que s’ha realitzat durant la rehabilitació del palau de Vallier.
Després de la dominació romana, València passà a formar part de l’imperi visigot, un dels pobles bàrbars que, provenint del nord d’Europa, van acabar amb l’imperi romà.
Actualment sabem que en terrenys de l’Almoina i de l’actual Catedral es va estendre un gran conjunt episcopal visigot, construït en temps del primer bisbe cristià de València, Justinià. Doncs bé, al costat de les restes de la perfumeria romana, s’hi ha trobat l’enterrament d’una dona adulta de l’època visigoda. Fins ara es desconeix si es tracta d’un espai funerari aïllat o pot formar part d’un més ampli.
Ací podeu veure les restes d’aquesta dona visigoda: