L’antiga Estació d’Aragó de València, obra de l’arquitecte valencià Joaquin Maria Belda, va ser popularment coneguda també amb el nom d’Estació Xurra.
Fou inaugurada l’any 1902 com a estació terminal de la línia ferroviaria que unia València i Calatayud. L’estació havia estat edificada sobre un antic convent, el de Sant Joan de Ribera, que havia desaparegut quatre anys abans, l’any 1898.
Passades sis dècades, l’any 1968 l’estació va cessar la seua activitat, per la qual cosa sis anys més tard va desaparèixer en ser ser demolida. Sobre els terrenys que ocupava, amb la seua via de platges, es va obrir l’actual avinguda d’Aragó, una de les més amples de la ciutat, precisament per haver estat urbanitzada sobre una ampla platja de vies fèrries.
Construïda en un estil classicista, l’estació es componia d’un cos central de tres plantes amb nou obertures cadascuna. Als extrems sobreeixien dos cossos en forma de torres. L’edifici es rematava per una teulada tancada per una balustrada de pedra.
La seua volta-marquesina, molt similar a la llavors existent Estació del Nord, aleshores ubicada a l’actual plaça de l’Ajuntament, era una nau coberta a dues aigües de xapa ondulada, sense esqueixat en la seua conjunció amb l’edifici de viatgers.
Presentava una franja coberta translluïda al seu inici. Els seus baixos eren de laterals oberts, formant dues volades que cobrien dos de les sis vies que tenia. Tenia dues andanes.
Aquella marquesina tenia una longitud de 140 metres per 40 metres d’amplada, amb un tancament parcial orientat cap al nord que era molt peculiar, ja que estava format per vidrieres de color que formaven la senyera valenciana i apareixia coronat per un escut gegantí de la ciutat de València format per dues peces foses.
Quan va ser enderrocada l’any 1974, es va produir un fet molt atípic i curiós, del qual només se’n coneixen un parell de casos similars arreu d’Europa. Aquesta marquesina, després de ser desmuntada peça a peça, en comptes de ser ferrallada com era habitual, fou subhastada i finalment adjudicada a Álvaro Faubel, que era un dels fundadors de l’empresa de tractament de cacau Natra.
Alvaro Faubel va donar-li un ús a aquella antiga marquesina, que no va ser un altre més que el d’utilitzar-la com a coberta per a una de les naus de la seua fàbrica, ubicada en terrenys de la localitat de Quart de Poblet. El baix cost de la seua adquisició i la rapidesa del seu muntage van ser factors clau a l’hora d’inclinar-se per una solució de nau prefabricada com era aquesta. Disortadament, els seus dos elements més característics com eren la vidriera policromada i l’escut del Cap i casal desaparegueren, fruit de l’adaptació a la seua nova funció.
Se sap de la complexitat que va resultar el transport d’aquelles grans peces, amb un pes total d’unes set-centes tones, i de la minuciosa preparació fotogràfica que es va fer previament per a assegurar el correcte ensamblatge de tot el conjunt a la seua nova ubicació.
Actualment, desprès de la venda de la planta per part de Natraceutical a la multinacional francesa Naturex, empresa dedicada a la fabricació d’ingredients naturals d’origen vegetal, la nau amb l’antiga marquesina ferroviària forma part de les instal.lacions industrials d’aquesta empresa, anomenada en Espanya Naturex Iberian.
És realment una sort que aquest element patrimonial de la ciutat no s’haja perdut i encara el puguem contemplar prop de València.
