Fa un temps vaig publicar en aquesta web un article que parlava d’una de les alqueries més luxoses que havien existit a l’horta periurbana de València des del segle XVII, concretament a l’horta de Patraix. Em referia a l’alqueria de Pontons.
Una alqueria, propietat d’un ric canonge de la Catedral de València, la sumptuositat de la qual l’havia fet mereixedora de ser elegida com a residència reial de l’Arxiduc Carles d’Àustria durant el temps en què aquest rei va estar residint a València.
A continuació podeu trobar l’enllaç a aquell article, la lectura del qual recomane abans de continuar amb la del present:
El jardí de Pontons.
Com haureu pogut llegir a l’anterior article, malauradament aquella alqueria va desaparèixer en la dècada dels 1930, després d’haver arribat a aquella època en un estat de semiruïna. Actualment, al solar que ocupava l’alqueria i el seu magnífic hort, podem trobar un jardí públic rebatejat fa uns anys com a jardí de Pontons, en record d’aquella sumptuosa construcció.
Aquest jardí té molts dels elements que són habituals en aquests tipus d’espais públics: zones amb arbres i flors, jocs infantils, bancs per al descans… Però hi ha una cosa la presència de la qual crida l’atenció per no ser massa habitual en un parc de barri: unes estàtues clàssiques d’aspecte marboreig.
L’explicació de la presència d’aquestes estàtues està íntimament relacionada amb l’alqueria que durant més de tres-cents anys va ocupar aquell indret, i també amb el que va ser el seu propietari, el canonge de la Catedral de València Antoni Pontons.
El canonge Pontons.
El canonge, descendent d’una família d’artesans catalans establerts a València, va fer carrera a l’àmbit eclesiàtic i institucional com a rector i jurista, arribant a ostentar els càrrecs de canonge de la Catedral, de membre de la Fàbrica Nova del riu al Consell municipal i de regent de la Cancelleria reial del Regne de València.
La seua considerable fortuna personal, què li va permetre viure al nivell de l’alta noblesa capitalina, la va assolir fent lucratius negocis mercantils amb la República de Gènova. La seua afició a l’art probablement la va heretar del seu oncle, el pintor barroc valencià Pau Pontons, que havia estat deixeble de destacats pintors de l’època com ara Antoni Palomino i Pedro de Orrente.
L’escultor Ponsonelli.
La seua relació amb Gènova i el seu amor a l’art van fer que contactara amb el destacat arquitecte i escultor del barroc italià Giacomo Antonio Ponsonelli, a qui va fer vindre des d’Italia a València perquè fera una sèrie d’estàtues clàssiques que decoraren l’hort de la seua alqueria.
A l’hort del canonge es podien trobar diferents espècies florals i arbòries, com ara el boix, les moreres, els llimoners, els tarongers, entre altres arbres fruiters. El canonge volia combinar-ho amb un conjunt escultòric de caràcter mitològic, al qual, per donar-li més opulència i luxe, volia que estigués realitzat amb marbre de Carrara. La seua intenció probablement era convertir-lo en una referència de jardí barroc a València.
Antoni Pontons admirava molt l’obra de Ponsonelli, la qual coneixia molt bé quan en representació de l’Ajuntament, com a membre de la Fàbrica Nova del riu (institució que s’encarregava de les obres i de l’embelliment del llit del Túria al seu pas per la ciutat), li havia encarregat ja l’any 1691 la realització de les estàtues de Sant Tomàs de Villanueva i Sant Lluís Bertrán. En anys successius es té constància d’uns encàrrecs artístics que també va realitzar-li a Ponsonelli, concretament per al Convent de l’Encarnació i per a la parròquia de Sant Joan del Mercat.
Les estàtues de l’hort de Pontons.
L’obra de Ponsonelli era una obra plena de referències romanes i berninesques. Sense dubte, en aquell moment era una de les més refinades del barroc escultòric a Gènova. El canonge li va encarregar la realització de nou escultures mitològiques: les de Ceres, Flora, Bacus, Apol·lo, Diana, Venus, Neptú i Tritó, un vell escalfant-se i quatre piràmides com a sortidors de font. Les escultures d’altres dos gossos les va encarregar a l’escultor Konrad Rudolf. Com he esmentat ades, totes elles estaven fetes de marbre de carrara, a excepció de les dels gossos, que eren de pedra.
L’entrada a l’hort la presidien les estàtues de Flora i Ceres. Flora era la deessa protectora dels jardins, i Ceres la deessa romana de l’agricultura, dues estàtues que simbolitzaven a la perfeció la idea d’hort-jardí que havia creat Antoni Pontons. En el mur que envoltava l’hort es van col·locar en dues fornícules les estàtues que simbolitzaven les divinitats supremes entre els déus de l’Olimp, Venus i Neptú.
Al centre del jardí hi havia una font presidida per l’estàtua de Tritó, el mític déu grec del mar, i al seu voltant quatre piràmides de les quals també brollava l’aigua. A prop d’aquesta font central apareixien les altres quatre estàtues restants, les de Diana i Apol·lo, germans bessons i símbols respectius de la llum lunar i la llum solar, i les de Bacus, en representació dels dons de la Terra, i la de Plutó, que com a rei dels “inferns” figurava acompanyat per dos gossos.
Cal dir que l’autor d’aquests gossos, Konrad Rudolf, escultor i arquitecte alemany, era l’arquitecte de cambra del rei Carles d’Àustria. Ell va ser l’autor de la porta barroca de la Catedral de València, coneguda com a Porta dels Ferros.
El destí final de les estàtues de l’hort de Pontons.
Es té constància que a finals del segle XVIII els gossos de pedra i les estàtues de Flora, Ceres i Baco havien desaparegut de l’hort.
Les sis estàtues restants, Tritó, Neptú, Venus, Apol·lo, Diana i Plutó, hi van romandre fins a l’any 1818, moment en què el Capità General Elío, president llavors de la Reial Junta de Policia, les va comprar al seu propietari per a posar-les al nou Passeig de Santo Domingo, l’actual Glorieta. Cal dir que aquestes escultures adquirien en aquell moment categoria d’obra pública, estatus que continuen tenint encara a hores d’ara.
Posteriorment, algunes d’elles es van reubicar en nous emplaçaments públics. A la Glorieta es va quedar la de Neptú, als jardins del Parterre es va traslladar la més gran de totes, la de Tritó. I als jardins del Real es van col.locar les de Venus, Diana, Apol·lo i Plutó, conegudes com de les “quatre estacions”. Aquestes quatre estàtues, després de patir diversos actes vandàlics, van ser restaurades i reubicades al palau del Marques de Campo, Museu de la ciutat.
Després de molts anys de reivindicació per part de l’Associació de Veïns de Patraix, responent al sentir dels veïns del barri, l’any 2018 l’Ajuntament va acceptar elaborar quatre rèpliques de les escultures de Venus, Diana, Apol·lo i Plutó, que es van ubicar en el jardí públic rebatejat oficialment com a jardí de Pontons l’any 2021. Aquesta és la raó per la qual, si passegem per ell, veurem aquestes curioses estàtues mitològiques.
Una senyalització amb un codi de barres, ubicada en el jardí, ens recorda i explica la història d’aquella magnífica alquería desapareguda.
Fonts/referències:
-“La Valencia olvidada: l’alqueria i hort del canónigo Pontons” (Pepa Pascual, cadena SER).
-Historia Hispánica: Carlos VI (Real Academia de la Historia).
-“Valencia en blanco y negro: el huerto de Pontons” (Pág. web de Julio Cob).
-El Blog d’Harca: La història de Patraix: de l’horta a les fàbriques i de les fàbriques a la ciutat.
-“Un posible Salón del trono del Archiduque Carlos de Austria. La Villa de Antonio Pontons en Valencia” (Pablo González Tornel, Universitat Jaume I de Castelló).
-“Valencia.es”: Esculturas del huerto de Pontons.
