Si passegem per l’actual plaça de l’Ajuntament de València, ho estarem fent per un gran espai obert que al llarg de diversos segles estigué ocupat per un dels convents històrics més grans que ha tingut la ciutat des d’època medieval: el convent de Sant Francesc. La seua demolició l’any 1891 va ser precisament la que va propiciar l’obertura d’una nova plaça, la més gran de la ciutat, que des de llavors fins a l’actualitat ha tingut diversos noms, fins a l’actual de plaça de l’Ajuntament.
Fa un temps vaig escriure en aquesta web un article en què parlava precisament de com es va formar aquesta plaça, i de la raó de la seua curiosa forma triangular. Podeu trobar l’enllaç a aquest article a continuació:
Quan el Rei Jaume I va conquerir València l’any 1238, va concedir terrenys extramurs de la ciutat perquè s’hi establiren dos ordes religioses mendicants, els quals havien estat creades pocs anys abans: els franciscans i els dominics, aquests últims també coneguts com dels predicadors. Pocs anys després van ser fundades altres dos dels grans ordes mendicants, els dels carmelites i els agustins, als que el rei va concedir també terrenys fora de la ciutat perquè s’hi establiren, tal com havia fet amb els dos anteriors. Els quatre ordes es van ubicar separades, a nord, sud, est i oest de la ciutat, probablement per evitar que estigueren molt properes entre elles.
El propòsit d’aquests quatre ordes mendicants, sorgits tots ells a la primera meitat del segle XIII, era donar un gir a la vida religiosa tradicional monàstica imperant fins llavors a l’Església catòlica, la qual havia estat basada a viure de les seues rendes, a la contemplació i a l’estudi. El mode de vida d’aquests nous ordes religioses cercava viure de l’almoina (d’ahí el seu nom de “mendicants”), i s’inspirava en la vida activa que portaven els clergues seculars i la imperant a les ordes militars i hospitalàries. A banda de la meditació, aquests ordes es dedicaven activament a l’educació, a la predicació i a l’evangelització. Per aquestes raons preferien instal·lar-se a les proximitats de les ciutats, a diferència dels antics ordes monacals, que preferien fer-ho al camp, allunyats dels grans recintes urbans, ja que la seua vida monàstica dedicada a la pregària, a la contemplació i a l’estudi aconsellava trobar-se més aïllats.
Tal com he esmentat ades, el Rei Jaume I va concedir terrenys per establir-s’hi als franciscans que l’havien acompanyat en la conquesta de València. Aquests terrenys es trobaven on la tradició deia que deu anys abans havien estat executats dos monjos franciscans italians que havien arribat des de Terol a la casa d’esbarjo del Rei musulmà de València, Zeyt-Abu-Zeyt, què hauria de trobar-se al lloc on actualment s’ubica la plaça de l’Ajuntament de la ciutat, fet aquest que històrica i arqueològicament no ha estat provat. Aquests monjos li havien profetitzat al rei musulmà la pèrdua del seu regne i, a més, la seua conversió al cristianisme, cosa que no va agradar gens al rei, que els va fer executar. Totes dues profecies es van fer realitat.
El nou convent franciscà s’ubicà a les proximitats d’una de les set portes que tenia la muralla islàmica que envoltava la ciutat, la porta de Bab Baytala (Porta de Déu o Porta de l’Oració), per la qual eixia l’antiga via Augusta romana de la ciutat, que actualment se situaria a la interseccion dels carrers Sant Ferran i Sant Vicent Màrtir.
El convent de Sant Francesc, que va nàixer com he comentat anteriorment gràcies a una donació real, va anar ampliant-se al llarg del temps a mesura que molts nobles i personatges importants de la ciutat van voler ser soterrats entre els seus murs, amb l’esperança que així arribarien abans al cel. La seua màxima esplendor es va produir entre els segles XIV i XVII.
La construcció a partir de l’any 1356 de les noves muralles va fer que el convent passara definitivament a trobar-se intramurs, la qual cosa va provocar la seua ràpida integració en la nova estructura urbanística de la ciutat.
Els plànols històrics del cartògraf italià Antoni Mancelli de l’any 1608, i el del pare Tomàs Vicente Tosca de l’any 1704, ens donen una idea molt aproximada de com era aquell convent, què estava envoltat per un mur i ocupava gran part del que a hores d’ara és la plaça de l’Ajuntament, a excepció de l’àrea més propera al carrer Sant Vicent Màrtir i l’avinguda Maria Cristina, fins a la intersecció amb el carrer Barcelonina. Tenia un gran jardí amb arbres centenaris que antecedia l’entrada al convent. Disposava d’uns horts que treballaven els frares i d’un cementiri, que s’ubicaven a la zona que donaria a l’antic edifici de Telefònica.
El convent disposava de dos grans claustres gòtics de doble pis i d’un campanar de gran alçada de planta quadrada.
El segle XIX va viure la decadència definitiva del convent. L’any 1805 va ser enderrocada la tàpia de l’hort per facilitar la circulació de les persones. En 1823 part del convent va ser ocupat per tropes militars, fins a l’any 1827. Les lleis desamortitzadores de 1835 van expropiar el convent als frares, els quals hagueren d’abandonar-lo. S’hi va establir la caserna de Cavalleria dels Llancers de Numància, fins a l’any 1891 en què va ser demolit en la seua totalitat, després de més de sis segles d’existència, donant lloc a la que actualment és la plaça de l’Ajuntament de València.
Malauradament, molt poques coses van sobreviure de l’enderrocament d’aquest gran convent. Entre elles un llenç del Salvador Eucarístic pintat per Joan de Joanes, que a hores d’ara dia es troba al Museu de Belles Arts de València.
Tal com havia comentat anteriorment, el convent va anar creixent a mesura que molts personatges importants de la ciutat decidiren ser soterrats en ell, potser per ser devots de l’orde de Sant Francesc. Entre ells va estar Na Aldonça de Montagut, filla dels nobles Galcerán de Vilanova, àlies de Montagut, i Yolant de Sant Feliu. La senyora Aldonça havia mort l’any 1467, probablement com a conseqüència d’una epidèmia de pesta que assolà València, què va provocar també la mort de dos dels seus germans. En aquells moments els Montagut ja tenien un xicotet panteó al convent de Sant Francesc, on estaven soterrats els pares d’aquesta dona.
Aldonça, en morir soltera i sense successió, va decidir deixar la suma de 550 florins per procedir a la seua ampliació i ornament. Passats dos anys de la seua mort, els seus marmessors van disposar dur a terme la seua voluntat, escollint per a això els millors artificis que en aquells moments treballaven a València. Entre ells Francesc Baldomar, el mestre d’obres més important que tenia llavors València. Baldomar havia estat treballant en l’ampliació de la Seu i feia uns quants anys havia finalitzat les obres de la Capella Reial del convent de Sant Domènec.
Com a complement de la capella dels Montagut, Baldomar havia de construïr una sagristia annexa, a la qual s’accediria mitjançant una porta, el marc de la qual havia de ser de pedra llaurada. Doncs bé, actualment alguns estudiosos pensen que aquesta portada de pedra picada que donava accés a la sagristia, realitzada per Francesc Baldomar, pogués ser un altre dels elements que es van lliurar de la desaparició del convent. La seua localització actual seria la de la Casa-museu del pintor valencià Jose Benlliure, situada al carrer Blanquerias de València. Concretament es tractaria de la portada que dóna accés al taller del pintor des del jardí. Aquesta portada, d’estil gòtic amb dues senzilles arquivoltes, les columnes de les quals sostenen uns menuts capitells historiats, té 146 cm. de pas i una amplada total de 253 cm. Al seu timpà es troba un taulell amb la representació d’un sant vestit de frare que sosté un llibre (una Bíblia?) a les mans, que bé pogués tractar-se de Sant Francesc d’Assís.
Coneguda és la devoció que tenia Benlliure per l’orde franciscana. El pintor va plasmar a través de 64 làmines de paper la vida del seu fundador, Francesc d’Assís. Les làmines es van inspirar en els esbossos i apunts que va prendre en una visita que va fer a la localitat d’Assís, a l’època en què Benlliure va estar com a director del Col·legi Espanyol en Roma. Les làmines actualment obren en poder dels frares franciscans del monestir de Sant Espèrit de Gilet, tal com va ser voluntat testamentària del pintor.
És probable que Josep Benlliure adquirís aquesta portada en alguna de les seues visites al convent entre 1889 i 1891, durant els treballs de la seua demolició. Encara que s’especula que podria ser la referida porta d’accés a la sagristia del panteó dels Montagut, tampoc no es podria descartar que fos alguna altra portada interior del convent, o alguna exterior sense especial monumentalitat. Tant se val, al remat allò que és important és que molt possiblement estem davant de l’únic testimoni petri que ha perdurat fins als nostres dies del que va ser un dels grans convents històrics que va tindre la ciutat al llarg de més de sis-cents anys de la seua història, el convent de Sant Francesc.
