L’antic Hospital General de València va ser un dels conjunts arquitectònics més destacats de l’arquitectura renaixentista valenciana i de la tipologia constructiva cruciforme a l’àmbit dels antics regnes cristians peninsulars.
La seua construcció en la zona annexa a l’antic portal de Torrent de la muralla tardomedieval de València, donant origen al primer hospital psiquiàtric arreu d’Europa, ocupava una àmplia illa de la qual actualment només en queden algunes restes, ja que va ser en bona part demolit a principis de la dècada dels 1960, tal com vaig explicar en aquest article que vaig publicar fa un temps, i que podeu llegir a continuació:
L’actual Biblioteca pública del carrer de l’Hospital era l’antiga Infermeria de Febres. La seua construcció es va encetar l’any 1494, quan l’Hospital estava destinat encara únicament a acollir innocents, folls i orats, és a dir, nadons expòsits i malalts mentals que vagaven abandonats pels carrers de la ciutat.
Aquest tipus d’Infermeries, construïdes en una època de transició al Renaixement, van adoptar una forma constructiva de creu grega, prenent com a patró la nova tipologia d’Infermeries aparegudes al nord d’Italia durant la segona meitat del segle XV, com ara les de les ciutats de Milà, Pavia o Cremona. La seua construcció es plantejava en dues plantes, amb un cimbori octogonal a la cruïlla dels creuers.
L’Hospital General de València va ser pioner en els regnes cristians peninsulars a adoptar aquesta solució arquitectònica, avançant-se a tots els edificis hospitalaris de la Península. La disposició en creu grega resultava una fórmula que resolia extraordinàriament bé molts problemes organitzatius que hi havien sorgit amb anterioritat. Per exemple, permetia una separació per sexes i malalties a les naus, millorant-ne la ventilació i la vigilància des de la zona central d’intersecció, lloc que a més permetia col·locar l’altar des d’a on els malalts podien seguir els oficis religiosos, sense necessitat d’alçar-se dels seus llits.
Aquesta disposició permetia també que entre les naus es crearen jardins i horts a l’exterior, on es podien conrear plantes medicinals.
L’edifici va patir un gran incendi l’any 1545, resultant-hi molt afectat, per la qual cosa es va decidir enderrocar-ho pràcticament en la seua totalitat. El nou edifici resultant mantingué la mateixa estructura de creu grega, que s’havia manifestat com la més òptima que es podia fer, seguint el model dels hospitals italians. Aquest nou edifici és el que ha arribat fins als nostres dies, actualment esdevingut Biblioteca pública municipal.
A principis de la dècada dels 1930 va sorgir la idea de construir un nou hospital a la ciutat de València, ateses les necessitats de la creixent població i de la manca de capacitat del vell Hospital General. Aquest projecte s’aprovà l’any 1946. El nou hospital es va inaugurar el 1962 a l’emplaçament actual, entre les avingudes de Tres Creus i del Cid. El finançament del nou Hospital s’anava a realitzar amb la venda dels terrenys que ocupava l’antic Hospital, el qual es procediria a demolir pràcticament en la seua totalitat, per després ser urbanitzats per a la construcció de nous habitatges.
Després de nombroses vicissituds relatives a quins haurien de ser els elements arquitectònics que s’haurien de conservar del Conjunt religiós-hospitalari, el 31 de gener de 1963 es va formular un nou plec de condicions per a l’enderrocament, en què s’incloïa per a ser conservada la volta de l’antic creuer de l’Infermeria de febres i l’inici dels seus quatre braços, fins a la primera crugia. En els plans anteriors tot el creuer anava a ser enderrocat, seguint el criteri de la Diputació de València, propietària dels terrenys.
El 28 de novembre de 1963 es va produir la declaració de Conjunt historic-artístic (tal com havien sol·licitat nombroses entitats culturals), a la qual va seguir la seua aprovació al BOE el 18 de desembre del dit any. En aquest decret es declarava Conjunt històric-artístic l’anomenat Hospital Vell de València a les zones esmentades al decret, entre les quals hi havia el creuer renaixentista complet de l’antiga Infermeria de Febres. El Conjunt quedava sota la protecció de l’Estat, i la seua tutela seria exercida pel Ministeri d’Educació Nacional.
La Diputació de València, després de manifestar les seues discrepàncies amb l’abast de la protecció esmentada en el decret ministerial, va amenaçar amb interposar quants recursos foren necessaris per impugnar la disposició ministerial. Durant una visita a València que es va produïr el 3 de febrer de 1964 per part de Gabriel Alomar, llavors Comissari General del Servei de Defensa del Patrimoni artístic nacional, es va assolir un nou acord amb la Diputació en el qual es retallaven tres dels quatre braços del creuer fins a una longitud de 21,50 metres, i se’n mantenia íntegre un d’ells, el que enfilava a la porta gòtica que donava al carrer de l’Hospital. Una solució intermija a la inicialment plantejada.
Tot i això, en una nova rectificació posterior, es va obligar novament a conservar els quatre braços del creuer intactes. Però la rectificació sembla que hi va arribar massa tard, ja que un d’ells, l’oposat a la porta gòtica, ja havia estat retallat fins als 21,50 m. prèviament acordats. Per això, actualment la forma de creu grega de l’actual Biblioteca no ho és tal, tal com va ser concebuda en origen en el segle XVI, en tindre un braç més curt.
Al gener del 1970 la Diputació de València i el Govern espanyol acordaren la restauració de l’Infermeria. L’any 1972 la Diputació va acabar cedint al Govern espanyol els edificis protegits, per la qual cosa va ser finalment el Ministeri d’Educació el que va acabar finançant la restauració de l’Infermeria de febres per convertir-la en una Biblioteca municipal, la qual va ser inaugurada l’any 1979.
Tal com vaig explicar en un article publicat en aquesta web fa unes setmanes, l’arquitecte Guillermo Vázquez Consuegra va ser el que va projectar l’any 2009 els jardins actuals de l’Hospital. Ací podeu trobar l’enllaç a aquest apunt:
El seu projecte pretenia salvaguardar els elements arquitectònics de l’antic Hospital renaixentista “de manera que puguen proporcionar una visió històrica i arquitectònica d’un recinte monumental” al voltant dels tres únics edificis que finalment es van lliurar de la demolició. Vázquez Consuegra va decidir ressaltar a terra el perfil exterior dels edificis desapareguts amb lloses de granit d’un color diferent del de la resta. I així ho va fer també amb el braç retallat del creuer, reposant al seu interior les columnes renaixentistas que van desaparèixer en demolir-se la porció del braç.
En les fotografies que apareixen a continuació, podeu veure aquestes lloses de granit, perllongant el braç del creuer fins a la seua longitud original, tal com va ser concebut en el segle XVI:
