En un article que vaig publicar fa un temps en aquesta web, parlava de la façana més estreta que podem trobar a la ciutat de València. Una façana de només 107 cm. d’amplada, localitzada a la plaça Lope de Vega, què es troba entre les cinc més estretes del món. Ací teniu l’enllaç a aquella entrada:
Si passegem pel carrer de la Reina, una de les artèries urbanes històriques dels Poblats marítims de València, en el número 205 podrem trobar una altra façana sorprenentment estreta, amb una amplària de 160 cm., possiblement la més estreta que podrem trobar als barris mariners de València i, sense dubte, una de les més estretes de tota la ciutat. A l’igual que passa amb la de la plaça Lope de Vega, aquest habitatge tampoc no existeix al Cadastre de la ciutat.
Però, quin pot ser l’origen d’aquesta casa tan estreta?
A l’origen, l’habitatge típic d’aquests barris on habitaven fonamentalment pescadors eren les cabanes o barraques. De ahí l’origen del topònim del Cabanyal, un dels tres barris que componen l’antic Poble Nou de la Mar.
Aquestes barraques, tan típiques de l’horta que envoltava València, eren l’hàbitat de les famílies que habitaven aquests barris mariners. Disposaven d’altells limitats pel pendent de la coberta o teulada, i a sovint es complementaven amb una altra barraca destinada a magatzem d’aparells i eines.
Amb el pas dels segles, i per diverses circumstàncies, les barraques han anat desapareixent del seu paisatge urbà, sobretot arran dels grans incendis esdevinguts els anys 1796 i 1875.
Les noves cases que hi van sorgir van mantindre el parcel·lari i la disposició original regular que tenien aquelles barraques, tal com podem veure-ho al cadastre o en una fotografia aèria del barri. La majoria dels habitatges actuals es corresponen amb l’amplada original d’una barraca o d’una mitja barraca, que resultaven de particions d’herències.
Quan es construïen les barraques, cadascuna d’elles havia de deixar obligatòriament un espai sense edificar a cadascun dels seus costats, espai que anava a servir per realitzar el manteniment de les seues cobertes, que de vegades podrien resultar malmeses com a conseqüència de temporals o de tempestes. Aquest espai s’anomenava l’escalà.
Doncs bé, aquest habitatge que no figura al cadastre i que manté una façana tan estreta al carrer de la Reina, sembla ser el resultat d’haver sigut edificat a l’espai corresponent a l’escalà que devia existir entre les barraques que van existir anteriorment en aquest solar. Així m’ho va confirmar la seua actual propietària, una dona major a la que li diuen Milagros, qui em va relatar que fa uns anys aquest espai que ara ocupa la seua vivenda era un xicotat atzucac, en què s’acumulaven fem i deixalles. Un atzucac que corresponia a l’escalà d’una de les barraques que antigament ocupaven el solar.
La senyora Milagros em va permetre fer una fotografia del vestíbul de casa seua, què podeu veure a continuació:
L’actual habitatge presenta també façana al carrer paral·lel, el de la Barraca 232, però en aquest carrer la façana, tot i ser estreta, ja té una amplada semblant a la d’altres façanes del barri, arribant als 370 cm.
Possiblement aquesta part de la vivenda es correspondria amb una mitja barraca, resultat d’una partició d’herència. És una situació prou comú a les cases del Marítim. En algun moment del passat aquest habitatge del carrer de la Barraca va ser ampliat amb l’escalà d’una altra barraca que donava al carrer de la Reina, conformant així l’habitatge actual.
Passejant pels carrers del Maritim encara podem veure xicotets buits sense edificar situats entre dues construccions, que amb seguretat correspondrien a aquestes escalàs. Podem veure’n un, per exemple, al carrer Escalante 113, amb una amplada de 65 cm., què s’ha habilitat com a corridor d’entrada a un habitatge interior existent entre aquest carrer i el del Rosari. A continuació podeu veure les fotografies:
Nota: Vull agraïr a José Aledón Esbrí, portaveu del col.lectiu veinal “’Canyamelar en marxa’, la seua informació per a la confecció d’aquest article.
