En diversos apunts publicats en aquesta web, havia parlat de l’espoli i destrucció que va patir l’antic Hospital General de València, que en origen va ser el primer centre psiquiàtric que es va obrir a Europa. En aquest enllaç podeu llegir un d’ells, en què explique fil per randa aquells esdeveniments que es van produïr en les dècades dels 1960-70:
Fent una mena de resum, cal dir que l’any 1959 la Diputació de València va projectar un complex residencial de 25 edificis sobre el solar que resultaria després de fer caure el vell hospici renaixentista. Un gratacel de 20 plantes i 77 metres d’alçada presidiria tot el conjunt. Només els edificis del Capitulet i de l’església de Sant Llúcia s’anvaen a lliurar de la desaparició.
La licitació de la demolició va arribar el 1962, cosa que va provocar una onada de protestes de diferents institucions acadèmiques de la ciutat. Però la protecció al conjunt va arribar més tard, el 18 de desembre de 1963, amb la publicació al BOE d’un decret signat per Franco en què declarava monument historic-artístic el vell complex hospitalari. Massa tard per haver evitat l’enderrocament de diversos edificis. La Diputació, sabedora que tard o d’hora aquesta protecció arribaria des de Madrid, va accelerar tot el que va poder el curs dels enderrocaments durant l’any 1963. Fins i tot el 1964 encara s’aprovà un nou decret pel qual s’enderrocà l’església barroca de l’Hospital, malgrat les nombroses veus que clamaven per la seua salvació.
Després de la declaració de conjunt historic-artístic, que comprenia, entre altres edificis, la protecció integral de l’Infermeria de febres (de la qual prèviament se n’havia previst l’enderroc parcial), la Diputació va manifestar la seua disconformitat amb aquesta declaració, i fins i tot va arribar a interposar recursos per a poder reduir l’àmbit de la protecció. L’ànsia de la Diputació per continuar enderrocant el conjunt per tal de poder edificar el màxim nombre d’edificis a l’illa, no decreïa.
La protecció integral de l’Infermeria de febres va obligar a replantejar tota l’ordenació de l’illa. Una directriu emesa per la Direcció General de Belles Arts indicava que totes les columnes llaurades en pedra procedents dels enderrocs, haurien de ser conservades per ser col·locades al voltant de les façanes dels edificis que s’havien de restaurar, en una mena de jardí arqueològic.
Van haver de passar set anys més fins que el gener del 1970 la Diputació i el Govern espanyol van acordar la restauració de l’Infermeria. L’any 1972 la Diputació va acabar cedint al Govern els edificis protegits, per la qual cosa va ser finalment el Ministeri d’Educació el que va acabar pagant la restauració de l’Infermeria de febres per convertir-la en una Biblioteca municipal, la qual va ser inaugurada l’any 1979.
El projecte definitiu de reordenació dels jardins, que pretenia salvaguardar els elements arquitectònics de l’antic Hospital renaixentista “de manera que puguen proporcionar una visió històrica i arquitectònica d’un recinte monumental” al voltant dels tres únics edificis que es van lliurar de la demolició, li va ser encarregat l’any 2009 a l’arquitecte sevillà Guillermo Vázquez Consuegra, el mateix arquitecte a qui s’havia encarregat la construcció del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM), inaugurat l’any 2001.
Vázquez Consuegra va dissenyar un jardí de geometria escalonada, amb un sistema de camins de terra, on es definien diferents zones on arbres de diferents espècies i les restes arqueològiques de l’antic Hospital apareixen disperses. L’espai enjardinat també hauria de servir de nexe amb els edificis construïts, com ara l’Escola d’Artesania i el MuVIM, que precisament ell mateix havia construït la dècada anterior.
Si passegem pel jardí dissenyat per Vázquez Consuegra, observarem a terra unes línies de granit al paviment d’un color diferent, que a primera vista semblen indicar-nos antigues estructures del complex ja desaparegudes. I efectivament, així és.
Durant la fase d’excavació arqueològica, prèvia a la construcció del jardí pròpiament dit, es van trobar a escassa profunditat del sòl diferents estructures de l’Hospital i de l’antiga Facultat de Medicina, la façana principal de la qual donava al carrer Guillem de Castro.
La gran quantitat de restes trobades durant l’excavació va sorprendre el mateix arquitecte, qui va optar per col·locar les de menor tamany i les incompletes (en la majoria de casos trencades) distribuïdes en tres llargues prestatgeries d’acer i també al terra, situant-los al costat d’alguns dels nous murs construïts, fent una mena de magatzem arqueològic, tal como podem veure en la següent fotografia:
Algunes de les columnes que van poder ser recuperades senceres, van ser col·locades als seus indrets originals d’emplaçament, dins dels edificis que havien estat enderrocats. Totes aquestes restes van ser fixades al terra o a les prestatgeries mitjançant perns d’acer, per evitar-ne l’espoliació.
L’excavació va traure a la llum l’edifici de l’Infermeria del Mal de Siment, on eren tractats els afectats per la sífilis, un autèntic problema a la València del segle XVI. Tal com he comentat ades, el perfil de l’edifici apareix dibuixat a terra amb lloses de granit d’un color diferent, més clar. El paviment dels espais interiors de l’edifici ha estat disposat amb lloses de granit fosques de mides irregulars, per diferenciar-ho del que ocupaven els murs que delimitaven l’edifici, de lloses de granit més clares i més grans, i també del sòl dels exteriors, consistent en un tapís de pedra de granit de color fosc col·locat de manera irregular, a mena de calçada a la portuguesa.
El perfil d’aquest edifici se superposa en la seua part Est al de l’edifici del MuVIM, què va ser construït amb anterioritat al jardí, penetrant-hi, tal com podem veure en algunes fotografies adjuntades posteriorment.
Diverses de les columnes que tenia la planta baixa del seu creuer han estat col·locades als seus llocs originals. Algunes d’elles estan completes, i altres incompletes. Adjunte a continuació algunes fotografies:
També podem reconèixer al paviment la delimitació del braç del creuer de la Infermeria de Febres que va ser escurçat durant l’enderrocament del conjunt, tal com podem veure en la següent fotografia:
L’antiga Sala de Santa Balbina, dedicada a l’atenció dels xiquets malalts, també ha estat ressaltada al paviment, juntament amb algunes de les seues columnes tallades en pedra:
Altres sales, com ara la Sala de Santa Lucía i la Sala de San José y San Lázaro, actualment integrades al pati dels tarongers dels jardins, també han estat ressaltades en el paviment:
Una altra línia d’aspecte i construcció diferent al de la resta de lìnies del jardí, feta de material metàlic de color roig burdeus, travessa longitudinalment tot l’espai de l’antic conjunt hospitalari. Ens indica el traçat d’una séquia que proveïa d’aigua el complex hospitalari. Aquesta séquia era un dels braços de la històrica sèquia de Favara, l’anomenat “braç de l’Hospital“, que penetrava a la ciutat pel mateix recinte hospitalari. La séquia alimentava d’aigua a més una bassa on es rentava la roba dels malalts, segons podem veure en un antic plànol de l’Hospital:
La desapareguda església barroca no apareix delimitada per línies al paviment, sinó per un mur de maó, que ens deixa visualitzar la seua antiga estructura. amb les seues capelles laterals i la posició del seu altar:
La delimitació de l’antiga Facultat de Medicina, la façana principal de la qual donava al carrer Guillem de Castro, també ha estat delimitada mitjançant un muret de ciment que limita un jardí amb gespa i arbres elevat aproximadament mig metre d’alçada sobre el terra, perllongant l’antic vestíbul d’entrada a la Facultat, que es resol amb una marquesina de metall.
En un article que vaig escriure fa un temps en aquesta web, parlava dels pocs elements que van sobreviure a l’enderrocament de l’antiga Facultat de Medicina, i de com van ser integrats en la nova marquesina de metall que simula el seu vestíbul. Ací podeu trobar l’enllaç a aquella entrada:
Dissortadament, no hi ha als jardins cap element de senyalització, tipus panells o maquetes, que identifiquen als visitants la delimitació d’aquestes estructures desaparegudes. L’any 2013 el mateix Vázquez Consuegra va demanar que es realitzés una “musealització” dels projectes o un projecte expositiu on es mostrés a través de maquetes, que resistirien millor les condicions climàtíques de l’exterior i farien més senzill entendre-les, les diferents etapes de desenvolupament del projecte des de l’antic Hospital General de València fins al segle XX, quan va ser enderrocat.
L’arquitecte considerava que les estructures construïdes “no serien entenibles” si no es mostren les fases del projecte, ja que seria “molt important fer entendre que aquests espais són els espais buits productes de la demolició, i les construccions que emergeixen són aquelles que es van lliurar de l’hecatombe destructiva dels anys 1960”.
Malauradament, els consells de Vázquez Consuegra no han estat escoltats. A hores d’ara moltes de les persones que passegen pels jardins són desconeixedores del significat dels elements que es mostren al jardí arqueològic, i per descomptat del que signifiquen les línies mostrades en el paviment que indiquen la delimitació dels antics edificis desapareguts.
Tot i això, l’any 2015, en el marc del fòrum Architectural Forum Perspective creat per la revista italiana especialitzada en arquitectura i disseny The Plan, aquest jardí va guanyar el premi The Plan Award 2015 en la categoria d’Espai Públic, destacant per sobre d’altres 500 projectes presentats a tot el món. Oficiosament, se’l va considerar com el millor jardí del món.
