La ciutat de València ha tingut des de l’època romana una important infraestructura hidràulica, què tingué un extraordinari desenvolupament durant els segles de presència islàmica a la ciutat.
Quan els cristians van conquerir-la en el segle XIII, va ser el propi rei en Jaume I qui va ordenar conservar-la, fent-hi cessió al Consell de la ciutat del seu manteniment.
L’element més important d’aquella infraestructura hidràulica era l’anomenat “Vall vell”, què era el fossat que envoltava la muralla musulmana de la ciutat.
Aquell fossat, una volta va perdre la seua utilitat defensiva arran de la construcció de la muralla cristiana en el segle XIV, va passar a ser el gran col·lector al qual s’abocaven els desaigües i les clavegueres de València.
Però les olors desagradables dels residus que s’hi abocaven van provocar ben aviat les queixes dels veïns que hi vivien a prop, de manera que el Consell de la ciutat va optar pel seu cobriment mitjançant una volta de canó d’obra feta sobre un arc de mig punt, per garantir el pas de l’aigua.
Quan aquesta obra es va finalitzar, el Vall vell va passar a ser conegut amb el nom de Vall cobert.
A continuació podem veure unes fotografies d’aquest Vall cobert, on s’aprecía la seua construcció en volta de canó sobre arcs de mig punt.


A la fotografia de capçalera de l’apunt, podem veure un altre arc de mig punt del Vall cobert, en aquest cas ubicat a la Galeria del Tossal.
El cobriment del Vall vell va permetre a l’ajuntament guanyar terreny edificable, molt necessari ja a finals del segle XIV i principis del XV, en un entorn urbà que s’anava densificant cada vegada més.
Com a conseqüència d’això, el Consell va començar a alienar parcel·les de terreny sobre el propi fossat, ja cobert. Sobre aquelles parcel.les es van establir molts calderers, que van demanar al Consell de la ciutat la seua concessió per poder aprofitar l’aigua de la séquia de Rovella, tan necessària per a la seua activitat, que tot just passava per davall de les seues vivendes, pel Vall cobert. En record d’aquella activitat gremial que es va establir en aqueixa zona, podem trobar ben a prop el carrer de Calderers, que uneix la plaça del Tossal amb la plaça de l’Espart.
És poc conegut el fet que, a hores d’ara, encara podem observar l’empremta “fòssil” d’aquella decisió de dividir aquell nou terreny en xicotetes parcel.les. Hi és palesa, per exemple, en la disposició urbanística dels habitatges que romanen a mà esquerra del carrer de la Bosseria, mirant-lo des de la plaça del Tossal.

Les cases-obrador que s’hi van establir, sobretot calderers com he esmentat ades, ho van fer sobre parcel.les estretes i allargades, paral·leles entre elles, de dimensions uniformes i perpendiculars al carrer. Tots van ser construïdes sobre la volta de canó de maó que cobria el fossat d’època àrab, tal com s’ha pogut constatar en diverses intervencions arqueològiques fets a la zona.
Hi adjunte a continuació una vista aèria del carrer de la Bosseria, on es pot apreciar, a la part dreta de la fotografia, el parcel.lari regular dels edificis construïts en aquella època, esdevingut actualment testimoni mut d’aquell Vall vell o fossat de l’antiga muralla de la València musulmana.
