Les domus de les ciutats de l’imperi romà eren les cases en què vivien les famílies riques i poderoses.
Cada domus era una casa unifamiliar, és a dir, en ella només habitava la família d’un dominus, que era el paterfamilias, el cap de família.
Normalment tenien una sola planta. L’extensió i la decoració de l’habitatge delataven el poder econòmic, social o polític que tenia la família que habitava en ella. Algunes d’elles eren autèntiques mansions, en les quals les parets de les habitacions principals podien estar luxosament decorades amb pintures murals, i el sól amb mosaics d’ “opus tessellatum“, teseles o xicotets mosaics que podien formar extraordinàries composicions.
La resta de la gent de la ciutat vivia a les Insulae, que eren edificis de diverses plantes d’apartaments construïts amb materials no peribles, a vegades de mala qualitat. Les famílies romanes vivien a les habitacions d’aquests apartaments, a vegades en una sola habitació que podien fins i tot compartir amb altres famílies.
Les Insulae eren també objecte d’ “especulació urbanística”, ja que les persones amb diners compraven els apartaments, per després llogar-los i rellogar-los, per tal de traure’n el màxim benefici econòmic.
Quan l’any 1986 es van encetar les excavacions arqueològiques per a fer l’ampliació de l’edifici de les Corts Valencianes, se sospitava que les troballes romanes que es podien trobar al subsòl podien ser de certa rellevància.
El solar que havia de ser excavat se situava darrere del Palau dels Borja, entre els carrers de la Unió i de Salvador, en un indret que es trobava prop de l’antic fòrum romà de la ciutat i al costat del Cardus, l’artèria principal de la Valentia romana per la qual discorria la Via Augusta entre els seues portes nord i sud.
Aquesta zona havia estat àmpliament urbanitzada en l’epoca imperial romana, com a conseqüència de l’expansió urbanística que havia sofert la ciutat després del lapsus de temps en què va ser destruïda i va romandre deshabitada com a conseqüència de la guerra civil sertoriana.
Aquesta zona d’expansió problablement va ser ocupada per famílies benestants de la ciutat, en la qual van construir les seues domus.
Les suposicions inicials es van confirmar. Les troballes arqueològiques romanes que s’hi van realitzar no van defraudar a ningú. En el subsòl d’aquest solar es van localitzar les restes d’una domus, l’habitatge d’una poderosa familia romana de la València de segle II d.
En aquest habitatge van ser identificats diversos dels elements que caracteritzen l’estructura arquitectònica típica d’una domus, entre ells una habitació que donava a l’atri (en el qual va poder haver-hi un hort), i en la qual es van fer les millors troballes de l’excavació.
Aquesta habitació es trobava luxosament decorada, amb pintures murals en les seues parets que representaven de manera al·legòrica diverses províncies romanesi algunes nacions frontereres amb l’imperi.
Aquest tipus de representació pictòrica ha fet replantejar-se la possibilitat que aquesta domus fora, en realitat, un edifici públic de caràcter religiós o administratiu, donada l’existència d’aquest tipus de representacions pictòriques en altres edificis públics coneguts de l’antiga Roma.
El que s’ha conservat d’aquest extraordinari mural, pot ser contemplat actualment al Museu d’Història de València.
Però no va ser aquesta l’única troballa excepcional que va proporcionar aquesta domus.
Perquè al sól de l’habitació on es van trobar les pintures, es va trobar també un excepcional paviment de teseles què ha donat nom a aquesta domus: Domus Terpsícore.
Terpsicore, en la mitologia grega, era una de les filles de Zeus, la musa de la dansa.
El mosaic, que es trobava en bon estat però incomplet, representa la figura d’una dona, a la qual s’ha associat amb Terpsícore. Tot i que la presència d’una figura masculina que l’acompanya, i la existència en el mosaic d’una paraula de grafia llatina, ha posat en questió el fet de què realment aquesta figura represente una musa de la dansa.
A continuació hi podeu veure una representació de com seria aquella domus Terpsícore, a on he assenyalat la ubicació de l’habitació que contenia el mural i el mosaic:
En la fotografia de capçalera podeu veure el detall del cap de la musa. A continuació hi podeu veure algunes fotografies més d’aquest extraordinari mosaic:
El mosaic, que va ser restaurat a Barcelona, va ser guardat en un magatzem de la Diputació de València. Han passat 31 anys des què va ser descobert, i de moment no hi ha cap expectativa de què puga ser exposat al públic, tal com mereix una peça tan extraordinària com és aquesta.
Una peça que podrien comparar en bellesa al mosaic de la Medusa, que va ser trobat en una excavació al carrer Rellotge Vell, i que actualment s’exhibeix al Museu d’Història de València.
I perquè no s’hi exhibeix també el de la Musa de Terpsícore? La pregunta continua sense reposta…
Nota: En una excavació feta amb posterioritat a la que fer aquesta troballa, es va trobar un tram del Cardo o Via Augusta al seu pas per la ciutat.
Fa un temps hi vaig publicar un apunt sobre aquesta troballa. Ací teniu l’enllaç: LES TROBALLES DE LA VIA AUGUSTA AL SEU PAS PER LA CIUTAT DE VALÈNCIA:
