Si passegem pel carrer del Doctor Moliner de València, situat al barri de l’Exposició, al número 10 trobarem una parròquia dedicada a Sant Pasqual Baylon, monjo franciscà aragonès reconegut com a sant per l’església catòlica, el sepulcre del qual es troba a la basílica que porta el seu nom a la població de Vila-real.
La construcció d’aquesta església, esdevinguda a finals de la dècada dels 1950, presenta diverses peculiaritats i curiositats, molt interessants de ser conegudes.
La primera, i potser la més cridanera a la vista, és la de la seua portada renaixentista. Què fa una portada del segle XVI donant accés a una església construïda quatre segles més tard? Una bona pregunta que tractaré de respondre la setmana que ve en un nou article que publicaré en aquesta web.
De la segona de les seues peculiaritats, en podem fer responsable al que va ser el seu rector durant els anys 1940-50, el pare Rafael Ferrandis.
La història d’aquesta parròquia a València començà l’any 1941. Passats uns anys, i davant la necessitat d’ampliar-ne la grandària, l’esmentat rector va cercar finançament i ajuts per diversos indrets i de diferents formes i maneres, incloent-hi l’emissió de “bons parroquials”. Entrada la dècada dels anys 1950, una rica vídua anomenada Leonor Donders, assabentada que el rector cercava un lloc per a edificar la parròquia, després de consultar-ho amb els seus fills, va decidir cedir per a tal propòsit uns terrenys que eren de la seua propietat. Així va ser com es va determinar la seua ubicació definitiva. Una volta aconseguits els terrenys, calia aconseguir els materials necessaris per a la seua construcció. No era poca cosa, vist el seu elevat cost. El seu arquitecte anava a ser Vicente Traver Tomás, arquitecte diocesà de València.
Arribats a aquest punt, cal dir que una feliç coincidència es va creuar en el camí del rector Ferrandis i de la seua parròquia. El camp de Mestalla s’ubicava a pocs centenars de metres de distància dels terrenys on s’havia de construir l’església. En aquella època de mitjans dels 1950 es trobava en plena fase d’ampliació, allò que en aquell moment es va conèixer amb el nom de “Projecte Gran Mestalla”.
L’antiga façana de tribuna del camp que hi havia existit fins a principis d’aquella dècada, feta de maó, havia estat completament derruïda per donar pas a una molt més gran feta de formigó. Els enderrocs de l’antiga façana havien estat portats a l’antic camp d’Algirós, lloc on havia jugat l’equip durant els seus primers quatre anys d’existència. Aquest camp, situat al costat de les casernes militars de l’Albereda, es trobava també a curta distància dels terrenys de la parròquia.
A la junta parroquial de Sant Pasqual Baylón hi havia persones molt vinculades al València CF. Per això el rector va recórrer a ells per demanar ajuda per finalitzar el temple. Realitzades les gestions oportunes amb el club, finalment s’arribà a un acord. Els maons que romanien amuntegats al vell camp d’Algirós anaven a ser oferits a la parròquia per poder construir-ne la seua façana. I a més, el club anava a pagar a alguns agricultors que llauraven les hortes properes a Mestalla per a què els traslladaren fins als terrenys de la parròquia.
I així va ser com el maons de l’antiga façana de la tribuna del Camp de Mestalla, es van reutilitzar en la construcció de la nova parròquia de Sant Pasqual Baylón de València.
Finalment, el temple s’acabà l’any 1959. A l’arxiu de la parròquia es conserva una carta del rector Rafael Villanueva adreçada al València CF, on es parla del transport dels materials des del camp d’Algirós als terrenys de la parròquia, així com un Al·leluia publicat al Butlletí Parroquial amb l’agraïment al club per la seua generositat amb la nova parròquia.
Al remat, un final feliç per a totes les parts: el València CF va veure fet realitat el seu nou estadi, i el rector la seua nova parròquia.
