“Ahí está, ahi está viendo pasar el tiempo, la puerta de Alcalá”. Aquesta estrofa d’una cançó d’Ana Belèn i Victor Manuel, ben podria ser aplicable a un element arquitectònic que, pel seu aspecte tant exterior com interior, no sembla encaixar en el panorama urbanístic i arquitectònic actual de la ciutat. Podem trobar-lo en un dels xamfrans que formen la Gran Via Ferran el Catòlic amb el carrer Angel Guimerà. Estic parlant del Garatge Guimerà.
La seua edat és quasi centenària, ja que es va construir l’any 1928. Va ser un dels darrers garatges construïts a la dècada dels 1920 per facilitar l’estada a cobert dels automòbils, que ja començaven a proliferar pels carrers d’una ciutat que havia experimentat un gran auge industrial i comercial, així com un creixement vegetatiu exponencial en les darreres dècades. Les famílies adinerades començaven a adquirir els seus primers vehicles de motor, deixant enrere els antiquats carruatges de tracció animal, per la qual cosa necessitaven garatges on els seus vehicles quedaren ben guardats i custodiats.
Aquells garatges s’emplaçaven en espais amplis, amb llum natural, ventilació i materials incombustibles. Els indrets elegits per construir-los van ser fonamentalment en els barris de l’Eixample, on vivien les famílies de la burgesia capitalina que disposaven de diners per comprar aquells llavors caríssims vehicles a motor. El carrer Ciril Amorós va ser el primer on naisqueren les primeres cotxeres, després van començar a aparèixer també per l’Albereda o la Gran Via Ferran el Catòlic, com ara el Garatge Guimerà.
El propietari d’aquell Garatge Guimerà, En Franco Duart, va encarregar a l’arquitecte valencià Victor Gosálbez la seua construcció, el qual va projectar una nau de 1.600 m2 amb 42 cabines individuals tancades per guardar i custodiar els vehicles, ja que en aquella època els vehicles de motor eren considerats un producte de luxe. Posteriorment l’espai es va reduir a 37 cabines, en construir-se una oficina i habitatge per al conserge. La norma era que els espais entre cabines havien de ser de 50 centímetres entre el cotxe i la paret mitgera.
La primera de les coses que cridarà la nostra atenció quan mirem la façana del Garatge Guimerà és la paraula “Garage” escrita a la façana. Clarament és una incorrecció gramatical, ja que en castellà la manera correcta d’escriure-la és “Garaje”. Però no, no és una incorrecció, almenys atenent l’època en què es va escriure, l’any 1928. En aquella època aquesta paraula encara no existia en la llengua castellana, per la qual cosa es feia servir el terme francès “Garage”, que literalment en castellà es traduïa com a “Cochera”, espai vigilat on es guardaven els “coches”.
A l’època de la Guerra civil, el garatge va ser confiscat per les autoritats republicanes, per ser utilitzat com a cotxera dels vehicles militars de l’exèrcit republicà. Franco Duart, encara que era l’amo legal del garatge, va passar a ser un treballador més al servei del comandament republicà.
Actualment la capacitat del garatge s’ha ampliat a 80 automòbils, comptant encara amb 35 cabines tancades originàries dels primers anys d’existència. Podem dir que la seua existència actual és quasi un miracle, ateses les ofertes i pressions que han rebut els seus propietaris en els darrers temps per vendre aquests 1.600 m2 de garatge per tal de poder edificar, en un indret molt cobejat per les empreses constructores de la ciutat.
Després de quasi cent 100 anys d’existència, el Garatge Guimera continua mirant impassible el pas del temps: “Ahí está, ahi está viendo pasar el tiempo, el Garage Guimerá”.
