Relatava el geògraf i cronista musulmà Al-Udri, enllà pel segle XI, que durant el mandat del primer governador de la taifa de Balansiya, Abd al-Aziz ibn Abi Ámir, provinent de la noble dinastia dels Amirites de Córdoba, es van construir unes robustes i belles muralles per a la defensa de València.
A jutjar pel seu relat, aquella degué de ser una muralla paradigmàtica de l’arquitectura i l’enginyeria militar d’Al-Àndalus. Al-Uldri la descrivia de la següent manera: “Té muralles: es va esforçar a construir-les Add al-Aziz, el nét de Almanzor, i no es coneix en tot l’Àndalus ciutat de murs més perfectes i més bonics”.
Com que Abd al-Aziz va ser governador de la nova taifa durant els anys 1021 i 1061, sabem que l’inici de la seua construcció pot datar-se entre aquelles dates. Per tant, en poc de temps aquella magnífica muralla que envoltava la València islàmica cumplirà els mil anys d’antiguitat.
Al-Udri presentava a Abd al-Aziz com un magnífic regent que va dotar a València de les construccions necessàries per convertir la seua medina en una capital digna del nou regne independent. La historiografia existent ens presenta el seu regnat com un periode de gran estabilitat, en què va disposar de recursos suficients per mamprendre la realització d’importants obres públiques, com ara la muralla. Obres que servirien, a més, per reafirmar l’efectiva emancipació de la nova taifa respecte de l’antic poder centralitzador del ja desaparegut Califat de Córdoba.
La muralla de Balansiya va romandre en ús fins al segle XIV, quan l’erecció de la nova muralla gòtica d’un perimetre molt més ampli la va tancar a l’interior de la ciutat, deixant-la sense la seua funció defensiva original.
Ací podeu veure com seria el seu traçat en un plànol de la València actual, i la superficie que hi abastava:
Des d’aquell moment, la muralla va anar poc a poc sent enderrocada, per tal de facilitar la comunicació entre els barris de la ciutat o simplement per alliberar espai per a la construcció de nous edificis. També va anar integrant-se en el parcel·lari urbà de la ciutat al llarg dels segles següents, servint per exemple de robusta mitgera en la construcció de nous habitatges que es varen construir adossats al seu mur.
En diversos apunts publicats anteriorment havia parlat d’aquests casos, molt paradigmàtics per exemple al barri del Carme, on es concentren la majoria d’ells. A continuació podeu trobar els enllaços a alguns d’aquests articles:
En setembre de 2019, arran d’estar duent-se a terme les obres de recuperació i rehabilitació d’un edifici situat al número 2 de la plaça de Doctor Collado, tot just al costat de la Llotja, en excavar el seu soterrani s’hi van trobar restes del traçat de la muralla islàmica, tal com els arqueòlegs tenien previst.
A pocs metres d’ahí, seguint l’antic traçat de la muralla en direcció SE, en travessar el carrer Ercilla ens trobarem una estreta façana d’un edifici de quatre plantes. Potser ens sorprendrà la seua estreta amplada, de poc més de dos metres.
Com he dit, sorpren molt trobar-hi aquesta anòmala façana, tan estreta. Però el més sorprenent és assabentar-se de què l’espai on es troba construït aquest edifici és realment el “negatiu” de la muralla islámica (podeu trobar la seua fotografia a la capçalera de l’apunt). És a dir, les dues cases adjacents actualment a aquest edifici van ser construïdes en el passat adossades a la muralla, però en ser enderrocada aquesta, i per tal d’aprofitar l’espai buit que hi va deixar, s’hi va construir un edifici, l’amplada del qual és, lògicament, la mateixa que la de la pròpia muralla desapareguda, es a dir, d’uns dos metres i mig.
Un sorprenent cas que crec és únic a la ciutat de València, digne de ser ressenyat.
La casa, el baixos de la qual es troben ocupats per un “estret” local comercial, es trobat tot just al costat d’una popular orxateria, en el numero 13 del carrer Ercilla, molt a prop de la seua confuencia amb la plaça de Doctor Collado.
