Passejant “amb ulls curiosos” pels carrers de Ciutat Vella de València, podrem descobrir una varietat de geometries a les cantonades de molts dels antics palaus i cases nobiliàries que encara es conserven al centre històric. Aquesta varietat s’explica per les necessitats canviants que anava tenint la ciutat al llarg del temps, fonamentalment relacionades amb l’aparició dels vehicles de tracció animal, carros i carruatges, fet aquest que podem situar a partir de la segona meitat del segle XVI.
Fins a aquell moment, sense circulació rodada pels carrers de la ciutat, els cantons pètreus de les cases nobiliàries es dissenyaven de manera simple, amb formes rectes i esmolades, amb poc o gens d’arrodoniment o aixamfranat. Podem veure un exemple il.lustratiu d’aquest tipus de cantó a l’existent en un antic edifici situat a la confluència dels carrers de la Nau i Bonaire, o al de Cadirers amb Burguerins, entre d’altres, tal podem veure a les següents fotografies:
Una imatge de com era la circulació pels carrers de la València del segle XVI, la podem veure en el magnífic gravat que va fer de la ciutat el pintor flamenc Anton van den Wyngaerde l’any 1563, en una perspectiva presa des de l’altra banda del riu, aproximadament davant del portal de Serrans. Hi podem veure una ciutat on només s’observen persones caminant o muntades en muls o cavalls.
El primer vehicle de tracció animal sembla que va aparèixer als regnes peninsulars l’any 1546, d’acord amb allò que va escriure l’historiador i geògraf hispanoportuguès Rodrigo Mendez Silva en la seua obra “Poblacion general de España: sus trofeos, blasones y conquistas heroycas…: reales genealogias y catálogos de dignidades eclesiasticas y seglares” publicada el 1675. En aquesta obra podem llegir que “El mismo año 1546 se vió en España el primer coche”.
Gravat de Rodrigo Mendez Silva
Pel que fa a València, la primera notícia que tenim sobre la circulació de vehicles per la ciutat ens la proporciona el jurista i erudit valencià Marcos Antonio d’Orellana, també conegut com a erudit Orellana, qui transcrivint un document de l’Arxiu Municipal de la ciutat diu que al voltant de l’any 1574 un tal “Ravanals, fuster” havia fet una obra als vuit portals xics perquè els cotxes no pogueren passar.
Posteriorment Orellana torna a fer esment del tema en parlar de la prohibició de la circulació de cotxes amb motiu de la Processó del Corpus de l’any 1584.
També les cròniques del cavaller francès Bartolomé Joly, que va fer un viatge pels regnes peninsulars els anys 1603 i 1604, parlen de què la ciculació de carruatges pels carrers de València en aquells anys era molt habitual.
La necessitat de permetre els girs de 90º a aquests vehicles de tracció animal, va fer evolucionar la geometria de les cantonades dels edificis cap a formes més aixamfranades i arrodonides. La majoria dels carrers de València eren molt estrets. Molts conservaven encara el seu traçat original medieval, fins i tot islàmic, per la qual cosa aquesta mesura es feia absolutament necessària per facilitar-ne la circulació.
Per aquesta raó l’any 1731 una ordenança municipal titulada “Ramo de providencias sobre esquinas, rejas, balcones y alumbrado” definia com havien de dissenyar-se els cantons dels nous edificis que es construïren a la ciutat, o els d’aquells que es pogueren modificar per adaptar-se a la nova normativa, a fi de facilitar el gir dels vehicles que circulaven pels seus carrers.
L’ordenança anava acompanyada d’uns dibuixos molt il·lustratius que mostraven de manera prou acurada la forma que haurien de tindre aquestes cantonades, incloent-hi el perfil i la posició a nivell del terra dels guarda-rodes, també coneguts com a “gotes de pedra”, la funció dels quals seria la d’evitar que les rodes s’acostaren massa a la cantonada i es produira el trencament del cub del carruatge, mecanisme que subjectava l’eix de les rodes. També es volien evitar danys al propi edifici, als murs, finestres o balcons.
A l’“Explicació” que acompanya els esmentats dibuixos, es pot llegir textualment: “
A. Porción circular que deberán guardar en la reedificación de las esquinas según el ángulo que resulte.
B. Guardaruedas que se permitirán sin salir de las líneas de concurrencia.
C. Perfil que deberían guardar en la construcción de dichas esquinas.”
A aquesta primera ordenança de l’any 1731, en seguiren d’altres els anys 1761 i 1778 que complementaven el contingut de la primera.
Tal com he indicat al principi d’aquest article, si passegem per València “amb ulls curiosos” podrem trobar nombrosos exemples de cantons amb geometries que s’ajusten a aquesta ordenança de 1731, com podem veure en les següents fotografies:
Nota: Bona part de la informació d’aquest article ha estat treta del perfil de twitter “Arquitectura Residencial Histórica” de Victor Cantero.
