Sense cap dubte, l’element arquitectònic d’estil romànic més rellevant que podem trobar a la ciutat de València és la porta de l’Almoina de la seua catedral.
La seua probable data de construcció es situaria al voltant de l’any 1270. En aquella època, en què el gòtic ja floria per tot arreu d’Europa, en la Peninsula i més concretament a la Corona d’Aragó aquest estil encara gaudia de prestigi entre els seus constructors. Per això, aquesta porta romànica es pot considerar un arcaisme en una catedral d’estructura gòtica.
Aquesta porta presenta moltes curiositats. D’algunes d’elles he parlat en anteriors apunts publicats en aquest web, què podeu trobar a la pàgina sota la categoria de “Porta romànica Catedral València”, els enllaços als quals podeu trobar al final d’aquest apunt (*).
Una de les més rellevants la podem veure en els permòdols que apareixen damunt de la porta, per sobre de l’arcada i subjectant el tejaroz. Si els observem amb atenció i “amb ulls curiosos“, descobrirem en ells fins a catorze retrats petris que pareixen mirar cap a la plaça.
Mirant-los encara amb més atenció, fet que recomane fer-ho, si és possible, ajudant-se d’uns xicotets prismàtics per poder veure’ls amb més de detall, descobrirem que en realitat aquests catorze retrats corresponen a set parelles, ja que s’alternen els d’un home i una dona, així fins a set vegades.
És més, podem esbrinar també quins eren els seus noms, ja que apareixen escrits amb lletra de color mangra a la façana, en l’espai existent entre cada parella. Per tant, possiblement ens trobem no davant d’una representació escultòrica generalista, sinó d’una que ens revela personatges concrets amb els seus noms.
Un cop descobert aquest sorprenent detall, amb seguretat la següent pregunta que ens vindrà al cap serà la de saber qui eren aquestes parelles que van fer presència a la València del segle XIII, coetanees amb l’inici de la construcció de la seua catedral.
Si ens atenim a la tradició popular, aquesta ens diu que aquestes set parelles eren matrimonis que van arribar de Catalunya, concretament de terres lleidatanes juntament amb tres-centes donzelles d’aquelles terres, per tal de repoblar la València conquerida als musulmans per nobles, cavallers i soldats cristians del seguici de Jaume I, necessitats de dones amb qui desposar-se per tindre descendència i repoblar la ciutat.
La primera refèrència que tenim d’aquest tradició ens la va proporcionar Pere Tomic, cavaller i historiador català, qui en 1438 escrigué el següent en la seua crònica “Històries e conquestes del Realme d’Aragó e Principat de Catalunya”: “E en poc temps pres la ciutat de València e la més part del regne. E féu-la poblar la ciutat de mil dones e fadrines que lo rei hi féu venir de Lleida e d’Urgell. E a totes donà marit dins la ciutat. E aprés tot açò, lo rei féu fer furs e lleis ab què la ciutat e regne fossen regits”.
Un segle desprès, l’historiador valencià d’origen alemany Pere Antoni Beuter es fa ressò de la llegenda de Pere Tomic en el seu llibre “Segunda parte de la Corónica general de España y especialmente de Aragón, Cathaluña y Valencia”, publicat l’any 1551, tot rebaixant la xifra assenyalada per Tomic de mil a trescentes donzelles: “Vinieron pues de allí [Lleida] a pocos días passados [de la conquesta de València] trezientas donzellas de Lérida y sus contornos en compañía de algunos casados que venían por cabeças dellas. De la mesma ciudad de Lérida vinieron Beltrán y su muger Beringuela con cinqüenta donzellas que las más eran de la parroquia de Sanct Martín. De Alcarraz vinieron Guillem y su muger Beringuela con quarenta donzellas. De Alguaira Francisco con su muger Remonda y cinquenta donzellas. De las Borgias Pedro con María y sesenta moças. De Ull de Molins Remón con su muger Dolça y quarenta donzellas. De Çarroca, Domingo con Remona su muger, truxeron treynta y quatro moças. De Prades, Bernardo con Floreta su muger, con veynte y seys moças; que por todas fueron trezientas, con estas siete casadas que truxeron”.
Es realment sorprenent el detall en què Beuter descriu la procedència de les set parelles i les seues donzelles. Es desconeix l’origen de la seua informació.
Una vegada arribades a València, les tres-centes donzelles foren casades amb els guerrers de Jaume I, tal com continua explicant Beuter en la seua crònica: “Éstas [les dones] casó el rey con trezientos mancebos que militaran egregiamente y dioles possessiones de casas y heredamientos con que pudiessen bivir. Y como no eran todas hermosas como las quisieran los maridos, hizo el rey una manera de recompensa para ellos, que dio a las que no eran tan hermosas algunas preseas y joyas con que se contentassen sen sus maridos y dissimulassen a lo menos su desacontentamiento”.
Gaspar Escolano, eclesiàstic i historiador valencià, continua amb la difusió de la llegenda de les tres-centes donzelles en el seu llibre “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad de Valencia”, que va publicar en 1610.
I així és com ha arribat aquesta llegenda, apareguda per primera vegada en el segle XV, fins als nostres dies.
La realitat es que es desconeix qui són realment aquestes set parelles. Però més enllà de la bonica llegenda de les tres-centes donzelles, la realitat podria ser molt més prosaica, ja que podriem estar davant dels retrats escultòrics de les famílies que van fer importants aportacions monetàries per possibilitar la construcció d’aquesta meravella del romànic que és la porta de l’Almoina. Aquesta hipòtesi és només una mera suposició, però ha estat àmpliament acceptada per part dels estudiosos de la catedral.
Si observem amb atenció els seus rostres, tots ells diferents, veurem que en els dels homens s’hi alternen els que porten barba i els que no la porten. I en els de les dones s’hi alternen les que porten tocats i les que porten corones. Per tant, també podriem pensar que tots ells s’hi troben una mica sobrerepresentats.
Pel que fa als noms que apareixen escrits entre cada parella: Pere, Maria, Guillem, Bertomeua, Ramon, Dolça, Bertran, Berenguera, Doménec, Ramona, Francesc, Bernat i Floreta, el fet de què Beuter situï la seua procedència a terres de Lleida, com hem vist ades, tampoc no ens permet assegurar que correponguen als seus noms reals. Podria tractar-se de noms molt comuns d’aquella època en aquelles terres. Si fóra així, també resultaría estrany que els retrats escultòrics dels matrimonis que van aportar els diners per construir la porta romànica apareguen sobrerepresentats en el seu aspecte físic, i amb noms imaginaris. Quin sentit tindria, per tant, haver-los representat, si ni els seus noms escrits ni els seus retrats correspondrien a la realitat?
Mite o realitat, llegenda o història, la veritat és que les enigmàtiques mirades dels retrats escultòrics d’aquesta porta romànica continuen fascinant-nos i constitueixen una altra més de les moltes curiositats i elements sorprenents que ens ofereix la Catedral de València.
(*) Enllaços a altres articles sobre curiositats que podeu trobar a la porta romànica de la Catedral de València:
