Els carreus que formen la porta de l’Almoina de la Catedral de València, una de les joies del romànic que tenim a la ciutat, presenten nombroses marques singulars que, en alguns casos, hem estat capaços de poder interpretar.
Per exemple, són conegudes les abundants marques de canteria dels pedrapiquers, sobre les quals s’han fet alguns estudis. En un apunt que vaig publicar anteriorment parlava sobre elles. Ací podeu trobar l’enllaç:
No obstant això, hi ha altres marques en les velles pedres d’aquesta porta que ningú ha sabut interpretar fins ara, ni possiblement ho farem en el futur. Qualsevol hipòtesi que formulem sobre la seua autoria o origen quedarà sempre ahi, en el món de les hipòtesis i de les meres suposicions.
En dos apunts que vaig publicar fa un temps, parlava sobre dues d’elles: la marca d’una estrela de cinc puntes, i la d’un Calze gravat al costat d’uns numeros. Ací teniu els enllaços a aquests articles:
No obstant això, hi ha unes altres marques molt curioses en un dels seus carreus que, potser per haver passat menys desapercebudes que les altres, en ser molt més visibles, han estat objecte de tota mena d’elucubracions. Es tracta d’una sèrie de grans i profundes incisions paral·leles que, per la seua disposició i aparença, el seu origen no pot ser atribuït a causes naturals.
En la capçalera de l’apunt podeu veure el seu aspecte. I en aquesta fotografia que hi adjunte a continuació podeu trobar l’indret exacte on localitzar-les:
Molt s’ha parlat sobre elles. Potser la mes popular i estesa dels dits o llegendes urbanes que parlen sobre elles és la que atribueix el seu origen a les marques produïdes en la pedra pel botxí que decapitava les seues víctimes, concretament gent de la noblesa de València, davant de la porta de l’Almoina. Les incisions s’haurien produït quan aquest botxi esmolaria la seua destral per assegurar un tall net i indolor en el coll dels nobles executats.
En el fotomuntatge que mostre a continuació, podeu imaginar com podria ser aquella escena del botxí pujat al cadafal, preparat per a executar a la seua víctima, després d’haver esmolat la seua destral en la pedra de la porta de la Catedral:
No obstant això, aquesta llegenda sembla distar molt de ser realitat. A la València antiga, les execucions eren espectacles de masses que la justícia volia exposar al major nombre de públic possible amb intenció exemplaritzant.
Cadascun dels diferents tipus d’execució, bé fora per decapitació amb destral, penjament a la forca o crema a la foguera, tenia els seus indrets establerts, i llevat de comptades excepcions (que hi havien), la majoria d’elles es produïen sempre en els mateixos llocs.
Així, les execucions per decapitació, normalment reservades per als nobles (com he esmentat ades) per ser una forma ràpida i indolora de morir (fins en la mort hi havia classes socials!), no està documentat que se celebraren davant de la porta de la Catedral, sinó a la plaça de la Mare de Déu, prop del carrer Cavallers. Per tant, difícilment podem interpretar aquestes marques com les de l’afilat de la destral del botxí, llevat que pensem que vindria expressament a aquest lloc a esmolar la destral abans de l’execució, la qual cosa és dificilment creïble.
Així doncs, l’explicació de l’existència d’aquestes marques deu ser, probablement, molt més prosaica.
Una primera pista ens la proporciona el fet de què aquest tipus de marques no són exclusives de la Catedral de València, sinó que les podem trobar, i molt semblants, en altres catedrals i edificis medievals.
Així, per exemple, a la Col.legiata romànica de Sant Martí de Elines, a Cantabria. I també a la Porta del Mercat, de la Col.legiata de Santa Maria de Gandia.
A Barcelona podem veure-les també a la seua Catedral, o a l’antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau, o en la pròpia muralla romana, a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. I també a la Llotja de Mallorca.
En tots els casos les marques presenten un aspecte prou similar a les que podem observar a l’Almoina. Són sempre incisions profundes, paral·leles i verticals.
En aquestes fotografies que mostre a continuació, podeu veure-les:
Durant segles va arrelar la superstició popular que esmolar ganivets en els murs d’edificis religiosos els transferia les propietats de la pedra sagrada, en considerar que eren els murs de la casa de Déu a la Terra. D’ahi que el poble pensara que aquest acte els donaria protecció o bona sort.
Per això, a banda d’aquests exemples que acabe d’esmentar, no és gens estrany trobar aquest tipus de incisions a esglésies i catedrals d’arreu Europa, així com en edificis molt més antics, com en els d’època romana o fins i tot en els de l’antic Egipte.
