A l’històric carrer del Portal de Valldigna va existir durant segles un dels palaus antics més peculiars i únics que tenia la ciutat de València: el palau dels Frígola.
Aquest il·lustre llinatge valencià era descendent de Ramon Frígola, un ric mercader propietari d’uns grans solars anomenats Patis d’en Frigola. Va arribar a ser jurat de la ciutat l’any 1372.
Aquest palau, en origen gòtic, tenia una particularitat que el distingia dels altres i ho feia únic en el seu gènere a la ciutat de València: sobre el seu teulat sobreeixien uns originals cupulins que, segons relatava un antic cronista de la ciutat, “remataven la teulada d’uns ‘patis’ molt antics, pertanyents un dia a en Simon de Frigola, vicecanceller de la Corona d’Aragó. Serveixen de xemeneia a cada un dels patis i de ventilació. Però el més interessant és la seua col·locació harmoniosa, el seu caràcter, que suggereix per damunt de les teulades les estacions d’un calvari o una processó de gnomos de caputxa roja, que per un subtil encantament van quedar allà petrificats, i la seua gràcia castissament valenciana”.
A la capçalera de l’apunt podeu veure una antiga fotografia del seu teulat i dels seus particulars cupulins.
Però no només els cupulins del seu teulat feien particular aquest palau. Perquè segons recull el meu bon amic Rafael Solaz en un llibre que va escriure sobre el barri del Carme, a l’octubre de l’any 1629 es parlava que en ell esdevenien fets inexplicables.
En aquella època el palau estava habitat per Joan Baptista Polo, membre del Consell Criminal de la ciutat. Sembla ser que un d’aquells dies, estant una de les seues criades sola en la seua estança, poc abans del toc d’oració va sentir que per darrere d’ella algú l’abraçava sense que a la estança hi haguera algú, la qual cosa la va deixar tan aterrada que al dia següent, encara presa del pànic, es va llançar al carrer per la finestra.
Es deia que en el palau, abans que les campanes donaren el toc d’oració, es veien aparicions i esdevenien successos estranys.
Arran d’aquells fets, els propietaris del palau van hi van posar una làpida de marbre negre, en què es podia llegir el següent: “Sant Déu, Sant Fort, Sant Immortal, lliura-nos de tot mal”. La seua finalitat no era una altra més que la de protegir la casa dels mals esperits.
Arribats als primers anys del segle XX, el palau va quedar deshabitat, per la qual cosa la seua propietària en aquella època, Maria Frigola, que residia a Madrid, el va arrendar per 5.000 pessetes com a seu de l’Escola de Comerç de València entre els anys 1917 i 1957.
Desprès el palau va quedar novament deshabitat i es va anar deteriorant, fins que a principis de la dècada de 1960 (la dècada maleïda en què a València es va destruir probablement més patrimoni que durant diversos segles anteriors) es va prendre la decisió de derruir-lo i construir al seu lloc un anodí i impersonal edifici d’habitatges corresponent a una promoció pública de l’Institut Valencià de l’Habitatge. València perdia així un dels seus palaus nobiliaris més peculiars.
Hi adjunte a continuació una comparativa de fotografies de la façana de l’antic palau que donava al carrer del Portal de Valldigna, i del nou edifici d’habitatges que l’ha reemplaçat. La comparativa parla per sí mateixa:
