València ha patit històricament la desaparició d’una part important del seu patrimoni històric i arquitectònic. Les dècades dels anys 1960-1970 van resultar particularment nefastes en aquest sentit per a la ciutat.
Durant aquests anys, desenes de palaus, cases nobiliàries i edificis arquitectònicament ressenyables patiren la fúria immobiliària d’unes autoritats municipals o estatals que, en nom d’una falsa “modernitat”, van tirar avall “el vell” per substituir-lo per edificis “moderns”, en la majoria de casos completament impersonals, d’una estètica abominable i completament desubicats en el seu entorn històric. Una substitució arquitectònica que, moltes voltes, va reportar alhora unes plusvàlues molts importants als propietaris i als diferents agents immobiliaris, i també a les arques municipals o estatals.
Un dels molts exemples d’això que acabe d’esmentar va ser la desaparició per enderrocament de Casa Ylario l’any 1973, un singular edifici de l’any 1888 situat al passeig de l’Albereda.
Casa Ylario fou construïda per l’encàrrec de la seua vídua i fills a un dels arquitectes valencians més destacats de la arquitectura eclèctica d’aquella època, Lucas García Cardona. Aquell edifici era un dels més bells exemples del neomudèjar que tenia la ciutat.
En les fotografies que hi adjunte a continuació (gentilesa de valenciadesaparecida.blogspot), podem veure l’”abans” i el “després” de la seua desaparició.
El resultat d’aquest “bescanvi” d’edificis, com en tants altres casos que ha patit la ciutat, ha esdevingut un empobriment molt important del patrimoni arquitectònic del Cap i Casal.
La comparativa de fotografies parla per si mateixa:
