Durant la segona meitat del segle XIX, València, seguint l’estela d’altres importants ciutats europees, va instal·lar per tot arreu de la ciutat diverses fonts de ferro colat de procedència francesa, en un intent de millorar l’ornament dels seus carrers i places.
De dues d’aquestes fonts havia parlat en tres articles publicats en aquesta pàgina anteriorment, la lectura dels quals recomane, si no ho heu fet ja, abans de continuar amb la del present article. Ací podeu trobar els seus enllaços:
La primera font pública que es va instal·lar a València va ser a la Plaça del Mercat, l’any 1672. En el primer dels enllaços esmentats ades podeu trobar l’article que vaig escriure sobre aquesta primera font de la ciutat. Aquesta font, però, va desaparèixer l’any 1810, durant la guerra del Francès.
Quatre dècades després, concretament l’any 1852, es va instal·lar una nova font en aquesta plaça. El motiu va ser el de celebrar el naixement de la infanta Isabel de Borbón y Borbón, filla primogènita de la reina Isabel II i de Francisco de Asís de Borbón, esdeveniment que s’hi havia produït l’any anterior.
L’Ajuntament de la ciutat va triar un model fabricat a les Fonderies de Tusey, fàbrica creada per Pierre Adolphe Muel al si d’una destacada família de mestres del ferro a la regió francesa dels Vosges, l’especialitat dels quals era la fabricació d’objectes artístics en ferro colat.
El seu disseny era idèntic a la d’una font ja existent a la ciutat francesa de Vitry le François, a la qual se li va substituïr la figura de la rematada per una canastreta. La font es va personalitzar amb l’escut de la ciutat i amb una inscripció on es podia llegir: “Valencia al nacimiento de la Princesa de Asturias. 1851”.
La seua inauguració s’hi va fer amb la presència de la germana d’Isabel II, la infanta Luisa Fernanda de Borbón i del seu marit, Antonio de Orleans.
El cos de la font estava compost per un pedestal octogonal, amb la presència a la seua part inferior d’uns requadres decorats amb una venera, un escut i un mascaró. A la part mitjana es podien veure quatre xiquets fent sonar unes banyes. La decoració la completaven sengles dofins que es situaven entre ells.
El primer plat d’aquesta font, que era el més gran, apareixia profusament ornamentat en la seua totalitat. De la seua vora penjaven vuit figures alades a manera d’estípits que llançaven aigua per les boques. El segon plat es situava dalt i era d’una mida més menuda. S’assentava amb un peu de canelobre decorat. El conjunt es rematava amb un sortidor d’aigua a la part superior.
Aquesta font va romandre a la plaça del Mercat durant 26 anys, fins que l’Ajuntament va decidir donar-li una nova ubicació. Va ser desmuntada i duta a l’Albereda, al costat del pont del Mar, coincidint el seu trasllat amb la celebració a l’Albereda de la Fira de Juliol de 1878. Com a recordatori d’aquesta nova inauguració, es va afegir a la font un gravat que recorda el dia en què es va inaugurar a la seua nova ubicació, “El 20 de Julio de 1878”.
Amb la nova ubicació, el consistori municipal va decidir afegir-hi quatre figures infantils de ferro colat per tal d’augmentar-ne la seua volumetria, amb la finalitat de fer-la més semblant a la font de les Quatre Estacions que havia estat instal·lada l’any 1863 a l’altre costat de l’Albereda, molt a prop del pont del Real. En el segon dels enllaços esmentats abans podeu llegir l’article que vaig escriure sobre aquesta font.
Les quatre noves figures afegides a la font, que eren assortidors d’aigua, havien estat fabricades a la Societé Anonyme des Hauts-Fourneaux Fonderies de la Val d’Osne. Representaven els quatre elements de la natura: aigua, aire, foc i terra. Per això se la va batejar amb el nom de “Font dels Quatre Elements”.
Sorprenentment, no seria aquesta la darrera ubicació que li esperava a aquesta font. Perquè set dècades més tard, concretament l’any 1934, se la va moure de nou uns cent metres fins a la que a hores d’ara sembla ser la seua ubicació definitiva, també a l’Albereda però al costat del pont d’Aragó, ubicació que llavors “tancava” l’Albereda pel seu costat sud, en contraposició a la de la “Font de les Quatre Estacions” que la tancava pel costat nord.
