Molt poca gent ha sentit parlar probablement de l’escultor valencià Jose Aixà. I no obstant això, segur que molts de nosaltres hem vist la seua obra plasmada, sense saber-ho, en alguns dels edificis medievals més importants que té la nostra ciutat.
Nascut a València l’any 1844, va realitzar els seus estudis d’escultor a la Real Academica de Belles Arts de Sant Carles. Després de completar-los a França i Alemanya, tornà a València, on va començar a rebre encàrrecs de diverses entitats públiques, com ara de la Universitat o la Diputació, per a realitzar algunes escultures.
Després de tornar d’un viatge per Amèrica del sud en 1889, se li encarregà la restauració d’edificis tan emblemàtics com la Catedral, el portal dels Serrans o la Llotja dels mercaders. També va restaurar diverses creus de terme gòtiques de la ciutat.
Com podem veure, restaurar i esculpir van ser les seues passions.
Sense dubte, les seues dues escultures més conegudes a València són la de l’humanista Lluís Vives, que presideix el claustre de la Nau, i la del pare mercedari Joan Gilabert Jofre, realitzada per a l’antic Hospital Provincial de València, però que a hores d’ara es localitza als jardins de l’Hospital General de l’avinguda del Cid.
Però l’assumpte pel qual l’he portat a aquest apunt és per les seues nombroses restauracions realitzades en alguns edificis medievals de la ciutat, tal com he esmentat ades.
Les restauracions que va fer Aixà es van produïr just en una època en què a Europa s’enfrontaven obertament dos punts de vista antagònics respecte a com procedir en les restauracions del patrimoni arquitectònic antic.
El primer d’ells, conegut com “restauració en estil“, estava encapçalat per l’arquitecte i escriptor francès Eugene Viollet-le-Duc.
Le-Duc advocava per realitzar restauracions “interpretatives” en els edificis antics, és a dir, concedint llicència al restaurador per interpretar allò que anava a ser restaurat. Amb aquestes restauracions buscava en major mesura “millorar” l’estat original de l’edifici, més que recuperar allò que ja existia.
Restaurar un edifici, per als partidaris d’aquesta línia de pensament, no era mantenir-ho, ni reparar-ho, ni refer-ho, era tornar-lo a un estat complet que podia no haver existit mai.
Per aquesta raó, Le-Duc va rebre moltes crítiques per les seues solucions arquitectòniques i afegits no documentats històricament, i per la pèrdua d’autenticitat que es produïa en molts dels monuments restaurats per ell.
L’altre punt de vista, més centrat en la “conservació“, estava encapçalat per l’escriptor i crític d’art anglès John Ruskin. La seua idea de la restauració podria definir-se perfectament en una frase que va publicar l’any 1842: “Restaurar és descobrir l’aspecte originari que s’ha perdut per decadència, accidentalment o per alteracions inoportunes“.
Ruskin, al contrari que Le-Duc, defensava que els arquitectes no podien fer la seua voluntat pel que fa a la conservació d’un edifici, ja que no els pertany. L’edifici és dels que el van construir, el van utilitzar i dels que vindran, deia. Per a ell la “restauració en estil” de Le-Duc consistia en “reduir al no-res el treball antic, presentar la còpia més vil i menyspreable, fent una imitació freda de les parts que es van perdre, completades amb afegits freds“.
L’existència de tants edificis medievals o pseudo-medievals a Europa, va provocar l’aparició d’un polèmic axioma en el món de la història de l’art que diu que “Tot l’art medieval és en realitat del segle XIX, fins que algun especialista demostre el contrari“.
Resulta difícil d’enquadrar a Jose Aixà en alguna d’aquestes dues línies de pensament de manera pura, ja que les seues intervencions al portal dels Serrans, per exemple, van seguir més la línia “conservacionista” de Ruskin. No així les que va fer a la Llotja, en la que va fer algunes restauracions “interpretatives”, en línia amb les de Le-Duc.
Així, per exemple, la reposició dels merlets en la barbacana o la reconstrucció de la traceria cega del cos central del portal dels Serrans, es van realitzar d’acord a la imatge original que presentava la porta construïda per Pere Balaguer en el segle XIV.
Jose Aixà va mamprendre aquestes restauracions entre els anys 1895 i 1901, sent molt necessàries davant l’avançat estat de deteriorament i ruïna que presentaven les torres, després d’haver servit com a presó durant més de tres-cents anys.
Les seues intervencions a la Llotja, un altre edifici que presentava un estat de conservació lamentable després de segles de ser utilitzada per a diferents finalitats a les que va ser concebuda (entre elles la de caserna militar i la d’hospital), no van ser, però, tan fidedignes.
Així, per exemple, Aixà va considerar que la torre no havia estat finalitzada, tot i no haver-hi clares evidències en el projecte original de Pere Compte. Per això, l’any 1899 la va perllongar en alçada i la va dotar de merlets i de noves gàrgoles, la qual cosa li va valdre dures crítiques per part de l’Acadèmia de San Carlos.
El resultat d’aquest alçament de la torre és clarament apreciable a cop d’ull, per la diferència de tonalitat existent en la pedra entre la part “nova” i la part original.
Sobre aquest afegit a la torre vaig publicar fa un temps un article, que podeu llegir en aquest enllaç:
Tampoc va ser afortunada la seua intervenció al timpà de la porta principal de l’edifici, la que dóna a la plaça del Mercat.
El conjunt escultòric que va realitzar Aixà, substituint a un que datava de segle XVIII, pretenia retornar a la porta la seua raó original, la d’estar dedicada a la Mare de Déu. Per això va idear una escena de l’Anunciació, en què va cometre l’error de representar-la amb el xiquet Jesus als braços de la Verge Maria.
Aquest sorprenent error va ser motiu també d’un altre article publicat en aquesta pàgina, l’enllaç del qual teniu a continuació:
