En diversos apunts publicats anteriorment havia parlat de la destrucció i l’espoli que va patir l’antic Hospital General de València en la dècada dels 1960, un magnífic conjunt hospitalari-religiós renaixentista que en origen fou el primer centre psiquiàtric que es va obrir al món occidental, a principis del segle XV.
Ací podeu trobar els enllaços a aquells apunts, els quals recomane llegir (si no ho heu fet encara) abans de continuar amb la lectura del present article:
La desaparició d’una bona part d’aquell conjunt monumental va ser la conseqüència d’una gran operació urbanística especulativa que pretenia omplir d’habitatges l’illa sencera que a hores d’ara ocupa l’actual Biblioteca municipal, els Jardins de l’Hospital i el Museu Valencià de la Il.lustració i de la Modernitat (el MuVIM).
L’antiga Diputació Provincial, propietària del complex, mai va tindre interès en conservar l’històric hospici que havia quedat en desús des què el 22 de desembre de 1962 es va obrir el modern Hospital General de l’avinguda del Cid. La Diputació, que volia afrontar el crèdit per finançar la construcció del nou hospital amb la venda de l’illa de Guillem de Castro-Hospital als promotors immobiliaris, va licitar la seua demolició en 1962 per un preu de 750.000 pessetes.
Sobre la cobejada illa de 11.500 metres quadrats del vell Hospital, la corporació provincial va aprovar l’any 1959 un projecte d’urbanització que contemplava la construcció de 25 edificis, la meitat d’ells d’entre 7 i 10 altures, amb una torre central de 20 pisos que esdevindría el segón edifici més alt de la ciutat després de la finca de Ferro, llavors encara en construcció.
Aquesta planificació arrasava amb tot el conjunt, del qual només es lliuraven l’església de Santa Llúcia i la capilla del Capitulet, el primer lloc de València on es va rendir culte a la Mare de Déu dels Desemparats. En aquesta pla d’urbanització, els dos monuments anaven a quedar literalment atrapats en la planta baixa de sengles edificis de nou i set altures, respectivament.
També es pensava conservar o traslladar a altres llocs quatre portades de pedra: el portal gòtic del carrer Hospital (actualment conservat davant de la porta de la Biblioteca), dues portes renaixentistes de la Infermeria de Febres del segle XVI (que actualment perviu com a Biblioteca municipal des de 1979), i la porta gòtica lateral de l’església de l’Hospital.
L’anunci de la demolició de l’Hospital va provocar en aquella època una allau de telegrames per sol·licitar la seua paralització, provinents de diverses institucions acadèmiques com ara la Reial Acadèmia de la Història i la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, i també cíviques com la Junta Central Fallera, Lo Rat Penat, l’Ateneu Mercantil o la Colònia Valenciana i de Germanor dels Desemparats de Barcelona.
Sortosament, els enderrocs que va preveure fer inicialment la Diputació Provincial no es van dur a terme en la seua totalitat, encara que diverses peces del complex històric van ser derruïdes, entre ells l’església barroca, construïda l’any 1686.
La portada adovellada de l’esglesia, de traça molt senzilla, fou construïda l’any 1691. Al centre de la llinda superior, sobre el seu va, se situava l’escut de la ciutat. Quan va ser derruïda, la portada va ser desmuntada i duta a un magatzem de materials d’enderrocament.
Salvador Sanchis Monzó era en aquella època dels enderrocaments rector de la localitat d’Albalat dels Tarongers, situada en la comarca del Camp de Morvedre, a pocs quilòmetres de Sagunt. En els anys 1970 col·laborava amb la congregació de Pares Paüls del Port de Sagunt en la construcció d’un santuari dedicat a la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, que s’anava a construïr al Picaio, una muntanya de la serra Calderona.
Salvador Sanchis va pensar que la desmuntada portada de l’església barroca de l’antic Hospital de València podria servir de portada al nou santuari que es trobava en construcció. Per això es va entrevistar amb el llavors president de la Diputació de València, Ignacio Carrau, a qui va demanar la cessió de la portada. Carrau li va dir que hauria de fer la petició a l’empresa que va fer l’enderrocament de l’església, la qual havia esdevingut la seua propietària. Després d’entrevistar-se amb el propietari d’aquesta empresa, finalment va aconseguir convèncer-lo per a què se la donara.
Les dificultats pressupostàries per les quals travessava la construcció d’aquell santuari, van fer que el volum de construcció de l’edifici que inicialment tenien previst fos reduït, per la qual cosa l’antiga portada de l’Hospital ara els anava a resultar massa gran.
Per tant allà, en el Picaio, van quedar amuntegats de nou els diferents elements desmuntats de la portada, fins que Josep Martinez Rondán, nebot de Salvador, uns anys més tard va ser destinat a la localitat de Faura com a rector.
Després de parlar amb el seu oncle, va decidir aprofitar la portada desmuntada que no s’havia pogut muntar al santuari per fer-ho a l’església parroquial del seu nou poble, Faura. Per això va haver d’entrevistar-se amb el llavors President de la Diputació, Manuel Girona, de qui va obtindre una subvenció de 675.000 pessetes per fer les obres de muntatge de l’antiga portada. El seu encaix va portar més feina del que havia estat previst incialment, en haver d’adaptar-se a la mida de la portada de la parròquia, que era una mica més gran.
En la fornícula actualment figura la imatge de Sant Joan Baptista, titular de l’església del poble. La clau del pòrtic amb l’escut de València de l’antiga portada es trobava molt deteriorada, per la qual cosa el picapedrer la va reemplaçar per un nou escut ideat per Josep que portava les quatre barres de la Corona d’Aragó amb una creu dalt i una llegenda en llatí que diu “Omnia gaudeant”: “Que tots siguen feliços”… també la vella portada ressuscitada, que va passar d’estar en un magatzem d’enderrocs a dignificar l’església de Faura.
